No sé si millor o pitjor, però Grease sona molt bé en català. El passat dimarts dia 10 vaig tenir la oportunitat de comprovar-ho.També havia vist la versió castellana, però no ara, sinó fa uns 4 anys al Tivoli, en la versió dirigida per Ricard Reguant. I la versió actual, signada per Coco Comin (direcció i coreografies) i Manu Guix (direcció musical), és un salt endavant en les versions d'aquest, ara ja sí, clàssic dels musicals.
Una versió solvent i més que acceptable de la història de 'brillantina, riscos, cotxes' i adolescents americans dels anys 50 que periòdicament tornen amb el seu ritme i el seu univers, aquella societat nordamericana optimista que sortia de guanyar una guerra mundial i encara no coneixia un petit país del sudest asiàtic, anomenat Vietnam.
De fet, en la major part de l'espectacle, sobresurt la gran energia de tot l'elenc, donant força ritme al conjunt, número a número, escena a escena, fent que el públic (que gairebé omplia la sala) acabés majoritàriament dempeus al final, amb el llarg i engrescador 'midley' dels diferents temes que la companyia ens va brindar.
I em va cridar l'atenció la constant sensació 'pecaminosa' i d'atreviment que els diàlegs, les lletres de les cançons i les accions impregnen tot l'espectacle. Grolleries, procacitats, referències explícites, molt ben posades i escrites, això sí, que no fan altra cosa que reflectir la realitat del món adolescent, el descobriment del món i de la carn, dels sentiments, dels desitjos i el futur que s'obre davant d'ells.
M'agradaria destacar les coreografies. Força bones i ben executades, no podia ser d'altra manera per qui ho ha dirigit. Mereix la nostra atenció la esplèndida ballarina que interpreta la jove Cha Cha, a qui s'endevinen notables aptituds interpretatives. També destaca la solvència vocal dels intèrprets, començant pels dos protagonistes, Sandy i Danny, també del Vince Fontaine i molt especialment el solista del tema 'Grease lightnin', el més trencador i sorprenent, potser, dels moments de l'espectacle.
I no ens oblidem dels 6 músics, comandats per Manu Guix, que n'eren prous (i de sobres) per posar la banda sonora a tanta canya. Per sort, en alguns dels moments de l'obra se'ls veu, i es pot apreciar el seu art, que el públic va agrair amb un gran aplaudiment final.
Si s'ha de posar algun però, en diria dos, que a més acostumen a ser compartits per la immensa majoria dels musicals que es fan per aquestes latituds: que en alguns moments la música tapa la veu dels solistes i costa d'entendre les lletres, força ben treballades tot s'ha de dir. L'altre objecció, aniria per la part interpretativa o teatral, no tant per la qualitat dels actors, sinó per la proposta de direcció, que donava la sensació que volia posar-la al mateix nivell que les coreografies i cançons, és a dir, seguint un 'tempo' tan picat que de vegades feia difícil entendre els sentiments dels personatges, i feia uns mica menys creïbles les situacions. Hi ha moments en què s'agraeix que els intèrprets es prenguin un temps per a expressar què senten els personatges.
Però com dic, aquesta és una característica molt comuna a diversos musicals que es fan actualment al país, amb excepcions tan puntuals com el magnífic 'El crim de Lord Arthur Saville' d'Egos Teatre. Deu ser, sens dubte, que jo vinc del teatre, i en aquestes coses m'hi fixo.
Teniu tota la informació sobre l'espectacle a http://www.greaseelmusical.es
Animeu-vos a anar a veure-la en català!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada