Sobre 'El Lliure del nens'... i que ningú se m'enfadi ;-)

A continuació us poso 3 notícies, aparegudes el gener, amb motiu de l'inici del LLiure dels nens, la programació infantil de l'emblemàtic teatre barceloní.

Només comentar-vos que, a la lectura d'ells -uns més que altres-, i si un no treballés en aquest món des de fa un grapat d'anys, podria extreure una subtil idea: que per fi el Lliure s'ha decidit a entrar en aquest sector per 'assenyalar' el camí correcte. Que potser tot (o gairebé) el que s'ha estat fent fins ara, no tenia prou bona orientació ni qualitat (fa temps, un vell conegut meu distingia entre qualitat i 'qualité', de forma irònica, sent la segona una representació del sentit de la qualitat que tenen alguns en el món de l'espectacle), però que ara es resoldrà... 

Estic segur que es dirà que no era la pretensió de qui ha distribuït els materials de premsa d'aquesta campanya de llançament. Però aquí està la impressió que a un servidor li ha fet. I la que li pot fer a molts professionals excel·lents que porten anys treballant amb pocs o cap mitjà, amb la indiferència (cada cop menys, tot s'ha de dir) de les autoritats culturals, fent que el nostre teatre per a infants i joves es trobi avui entre els millors, no només de l'Estat (indiscutible) sinó del continent. I sense comptar amb l'ajut que tant a un lloc com a l'altre compten les companyies que treballen per a aquest públic. Sigui potser per la gran quantitat d'oferta (en Ferran Baile em deia fa uns anys que havia comptabilitzat, només de companyies professionals, més de 300 entre teatre, titelles, circ, pallassos, màgia, animació...) i la competència que això significa, que les nostres companyies són habituals a tots els circuits i festivals espanyols i algunes fins i tot europeus.

Hi ha molta gent que n'ha fet la seva professió i en sap un niu, de treballar (i de programar) per a nens i joves, al nostre país.

I que no se m'enfadi ningú, però si la gran innovació és portar dos dels tres espectacles programats de fora, dos d'ells amb públic reduïdíssim, degut a la infrastructura (50 llits o una petita carpa) necessària, no està competint en peu d'igualtat amb la resta d'espais que lluiten cada cap de setmana per oferir una programació digne però on surtin els números. I a més, és que ja s'ha fet, això, aquí. Si més no, coses semblants.

I recordar que els teatres públics TNC i Mercat de les flors, ja porten temps treballant-hi, sense tant de soroll.

Demanaria tot el respecte a la feina feta i als professionals que van aixecar el tema en temps molt més difícils per a la vocació de treballar pels més petits. A tots. I quan expliquem una història de l'espectacle per a infants i joves a Catalunya, no oblidem, per exemple, que les tres empreses privades que més públic infantil i juvenil porten al teatre a Casa Nostra i a tot l'estat, són les campanyes escolars nascudes aquí i que treballen per tot el territori espanyol. Un treball d'exportació artística de la feina de companyies catalanes, mai reconegut fins ara.

I insisteixo, que no se m'enfadi ningú.

Josep Maria Viaplana

Teatre infantil sense tòpics 

El Teatre Lliure i La Seca comencen l'any estrenant programació per al públic familiar

El teatre infantil també és sinònim de qualitat i innovació. El Teatre Lliure i La Seca estrenaran sis espectacles per obrir noves portes en la imaginació dels més petits i engrescar també els pares.

ANTONI RIBAS TUR

 

Actualitzada el 16/01/2012 00:00

DELS LLIBRES A L'ESCENARI El teatre infantil converteix els contes en una experiència viva important en la imaginació i la formació dels més petits. SRS

Els contes tradicionals estan plens d'històries que, vistes des de la sensibilitat actual, semblen massa crues per als més petits. Al Polzet, per exemple, el devora un llop. ¿Com han de reaccionar els pares davant d'una escena com aquesta quan expliquen un conte als fills? ¿Se'ls ha d'amagar el mal? Aquest interrogant va guiar la directora teatral italiana Chiara Guidi durant la preparació de Buchettino , la versió escènica del conte de Charles Perrault. "Els contes són l'expressió d'unes experiències que conduiran els infants cap a la vida adulta. I si els fas veure el mal a través de les faules, en faran catarsi a través del final feliç, que serà més lluminós", diu la directora.
Guidi va venir a Barcelona per presentar la versió catalana de Buchettino , que demà obrirà El Lliure dels Nens, el nou cicle d'espectacles per al públic infantil del Teatre Lliure. És la primera vegada que aquesta sala crea una programació específica per al públic familiar. "Quan la mida dels espectadors canvia, també ho fa la vida del teatre", diu Lluís Pasqual. El director del Lliure s'ha llançat a l'aventura ben segur que els nens descobriran coses noves en els espectacles. "I quan algú t'obre una porta -afegeix-, si te l'obre bé, ja no es tanca mai".

La por convertida en curiositat
Buchettino és una versió del conte de Perrault tan tradicional com sorprenent: els nens -50 per funció- veuran com l'actriu Alba Sola els explica la història mentre ells són dins un llit amb llençols i mantes inclosos (els pares també hi caben). A part de la veu de la narradora, que adoptarà tots els registres de la història, només se sentiran els sorolls que es fan al conte. "Si algun nen té por, es podrà tapar", diu somrient la directora.
Els dos altres espectacles que formen el cicle són Un bosc de cames de la companyia Farrés Brothers & cia. i Lava , dels belgues Studio Orka. El primer, que s'estrenarà el 28 de febrer, està protagonitzat per la Guida, una nena que es perd en una estació de tren entre una processó de cames gegantines. Al llarg de la representació els nens podran veure com la seva por es converteix en curiositat, fins que es retroba amb el seu pare. A partir del 17 d'abril l'espectacle que tanca el cicle convertirà la plaça Margarida Xirgu en una peculiar excavació arqueològica.
La Seca també ha començat l'any estrenant una programació familiar, El Petit Brossa. Els caps de setmana de gener ja s'hi pot veure Solista , un espectacle de titelles de fil per a nens de 0 a 2 anys de la companyia Rocamora. Al març Teia Moner presentarà Embrossa't , un espectacle de dansa, màgia i titelles que introduirà els petits en l'univers de Brossa. I per últim, la dramaturga Daniela Feixas i Joan Maria Segura, el director d'Egos Teatre, estrenaran a l'abril una obra amb l'enigmàtic títol d' El planeta Lares.

Rigor, qualitat i innovació
"El més important és que els espectacles facin viure una experiència als nens, que els toquin la pell, que els despertin emocions i sentiments", afirma Eulàlia Ribera. A més d'haver col·laborat amb Pasqual en la posada en marxa d'El Lliure dels Nens, aquesta veterana del teatre infantil a Catalunya dirigeix LaSala Miguel Hernández, el teatre de Sabadell dedicat únicament a espectacles per al públic infantil i juvenil i El Més Petit de Tots, un festival d'arts escèniques per a nens de 0 a 5 anys. "Totes les històries són bones si estan fetes amb rigor i qualitat" sosté Ribera, que a més d'exhibir espectacles també organitza jornades de formació i residències de treball per mimar els professionals del sector.
El camí que ha fet el teatre familiar a Catalunya en les últimes dècades és llarg, però no sempre se l'ha tingut prou en compte. El projecte L'Esquirol de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, els cicles de Cavall Fort, el Moviment Rialles i la Mostra d'Igualada, el Jove Teatre Regina, el cicle Viu el Teatre del Poliorama i el SAT! són algunes de les iniciatives que des dels anys 60 han lluitat per dignificar-lo.

Teatre infantil sense tòpics



Acosteu els vostres fills al teatre - Teatre lliure
www.teatrelliure.com

Acosteu els vostres fills al teatre perquè els ajuda a afrontar la vida

Els joves troben en les representacions teatrals, clàssiques o modernes, un mitjà molt important per explorar el món que els envolta.

Acosteu-los al teatre! El teatre és com una veritable escola imaginativa i visionària; fins i tot si als nens i a vosaltres, pares, us resulta una mica incòmode o us fa por que s’avorreixin, sapigueu, però, que sense conèixe’l en perdeu tot l’encant.

Avui, molts joves el busquen i, per als més preparats i atents a la seva cultura, ja hi ha autors de culte compromesos amb descriure un ‘Teatre del món’ que contingui el saber del passat i el del futur.

Són aquells joves que naveguen per internet i que fan avançar la cibernètica i la ficció virtual amb un entusiasme que es podria assemblar al dels joves dels anys trenta en oposició a la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, però que, només per aquest motiu, omplen les sales dels teatres per veure i sentir el passat i el futur, barrejats en una memòria universal.

Fascinant, visionari, il·lusionador camí a través del temps. Per tant, per quin motiu no hem d’empènyer els fills, ja de ben petits, cap a aquesta realitat alternativa que els porta a somiar en el món més a prop del món que encara no coneixen?

El teatre per a nens haurà de ser, certament, un joc, un viatge que no els impedeixi oblidar la realitat a través de la tria de textos adaptats i comprensibles.

I per als adolescents serà, en canvi, la gran diferència entre la presència dels actors de carn i ossos i la ficció de la TV allò que els proporcionarà una emoció forta, que la recitació podrà amplificar de manera directament proporcional al bon treball de reinventar el personatge, als diversos nivells de realitat, que el text demana.

I sobretot perquè avui dia és clar que el nou mil·lenni serà espiritual o ‘no serà’, mentre l’home es reconegui a si mateix a través de les “coses” fonamentals: la meditació, el mar, el cel, les muntanyes, les roques, l’antic lirisme mediterrani. I ara els joves ja comencen a entendre com, per mitjà de la poesia i del teatre, l’individu pot rescatar, sublimar la seva vida i explorar el món que l’envolta.

Amb el teatre clàssic descobreixen el sentit antic de la dignitat de viure, i amb el modern descobreixen la paraula i la poesia en l’encanteri de les llums, del joc, de l’energia, de la vitalitat i del ritme dels moviments, i totes les innovacions que les expressen.
I si el teatre està en crisi (però quants anys llum fa que ho sentim a dir?) és millor que sàpiguen de seguida que de les crisis en neixen les novetats, les famoses avantguardes, que amb l’obsessió de trobar un procés dramatúrgic nou ofereixen a la seva consciència emocions i visions trepidants, però alhora criticables i discutibles, fins al punt de poder transformar-les després en arguments de discussió oberta amb la família i els companys.

Teatres normals, espais alternatius, teatres de discoteca, de lírica clàssica i contemporània, tots poden expressar una visió del món i ensenyar a veure en el particular allò que és universal.

Tant de bo un País, una Nació sencera posseeixi una dimensió teatral pròpia, que es pugui expressar perfectament a l’escenari. I és també l’escola qui ha de comprendre la importància de fer descobrir tot això als joves, ajudant-los a reconstruir el mosaic de les diverses identitats i facetes de la personalitat de l’individu que s’expressen a través dels diversos personatges i l’habilitat comunicativa de l’actor.

Acosteu-los al teatre! Allà on es té manera de trobar solucions econòmiques per als estudiants. No els priveu de la possibilitat de jutjar tots sols l’argument, la direcció, l’escenografia, la coreografia i totes les imatges vives, que ajuden a augmentar i desenvolupar-los la fantasia, aprenent també, com deia Bob Wilson, a “mirar la música i escoltar les imatges!”.

No oblideu que les grans realitats espirituals tenen per base realitats materials que són molt fortes.

Però recordeu també que acompanyar-los al teatre significa obrir-los de bat a bat la porta d’accés a ‘fer teatre’, a atrapar la realitat per reproduir-la al públic, del qual formaven part de petits. Significa donar-los la possibilitat de pujar a l’escenari com a directors, actors, escenògrafs, figurinistes, amb l’alegria, la crueltat i la transparència que el seu talent, si realment en tenen, exigirà.

Significa donar-los la possibilitat de treballar sobre una realitat que es pot capgirar constantment i ser el contrari, convertint-se en la irrealitat de la representació.

Fins i tot si la seva vida, com tantes altres, encara és curta, a través del teatre podrà pertànyer al Tot, i certament mai al Res. Mediteu, doncs: acosteu primer els fills al teatre, de ben petits, a veure’l; perquè després potser, de grans, el puguin inventar.

I penseu sempre que el reflex de les societats es troba en totes les formes artístiques, la més complexa de les quals és certament la teatral, ja que l’autor ha de projectar a l’escena també els nostres sentiments.

Un crític deia; en un primer moment l’ésser humà descobreix, coneix; i després, es reconeix ell mateix en l’altre: la síntesi d’aquest procés és allò que anomenem “saber”.

Però alerta, el bon teatre, ric de facetes, no està basat en un o més models, sinó que innova i és dens de propostes individuals i col·lectives que, amb la lectura, constitueix un veritable impulsor de la creativitat de les futures generacions.

Giovanni Bollea*

*Giovanni Bollea va ser el primer president de la Societat Italiana de Neuropsiquiatria, fundador de l’Institut de Neuropsiquiatria Infantil de Roma i membre del comitè d’honor de la divisió infantil de la UNICEF. El 2004 va rebre el premi a tota la seva carrera del Congrés Mundial de Psicologia i Psiquiatria Infantil. Està considerat un dels pares de la neuropsiquiatria infantil europea moderna

teatre i educació

El teatre en l’àmbit de l’educació bàsica afavoreix l’assoliment de les competències clau. S’entén competència com la capacitat d’utilitzar els coneixements i les habilitats de manera transversal i interactiva en els contextos i les situacions que necessiten la intervenció dels coneixements relacionats amb els diferents sabers, és a dir, la comprensió, la reflexió i el criteri, tenint en compte la dimensió social de cada situació.

La competència artística i cultural implica conèixer, comprendre i apreciar de manera crítica diverses manifestacions culturals i artístiques, utilitzar-les com una font d’enriquiment i de plaer, i considerar-les en el marc del patrimoni de la Humanitat. Això vol dir ser capaços de crear amb les paraules, amb el cos, amb tota mena de materials i d’estris tecnològics, tant individualment com col·lectivament, les representacions i anàlisis de la realitat per tal de facilitar l’acompliment de la persona, per viure i conviure en societat.

Per a la Comissió Europea, les escoles han d’ajudar els alumnes a assumir la responsabilitat del seu propi aprenentatge i desenvolupament personal durant tota la vida, i proporcionar les competències clau, és a dir, els coneixements, les aptituds i les actituds necessàries per a una integració satisfactòria en la societat i la població activa.

La qualitat de l’educació està directament relacionada amb la qualitat de l’ensenyament. Però els mestres han de respondre a demandes cada dia més nombroses i variables, i l’educació que reben ells mateixos no sempre s’hi adapta. Els estats membres de la U.E. han acordat millorar la qualitat de la formació dels mestres i la Comissió Europea es compromet a treballar amb ells per al seu acompliment.

algunes competències clau

Algunes competències clau per a l’aprenentatge permanent un marc de referència per a la Unió Europea (2007)

Aprendre a aprendre

És l’habilitat per iniciar l’aprenentatge i mantenir-lo tota la vida, per organitzar el propi aprenentatge i gestionar el temps i la informació de manera eficaç, tant individualment com en grup. Aquesta competència comporta ser conscient del propi procés d’aprenentatge i de les necessitats personals, determinar les oportunitats disponibles i ser capaç de superar els obstacles amb èxit. Significa adquirir, processar i assimilar coneixements i capacitats noves i buscar noves orientacions i fer-ne ús. El fet d’aprendre a aprendre fa que els infants es recolzin en experiències vitals i d’aprenentatge anteriors amb la finalitat de fer servir i aplicar els nous coneixements i les capacitats en molt diversos contextos de la vida privada i pública, en l’àmbit escolar i educatiu. La motivació i la confiança són crucials per a l’adquisició d’aquesta competència.

Per començar, aprendre a aprendre exigeix l’adquisició de les capacitats bàsiques fonamentals per a l’aprenentatge complementari, com la lectura, l’escriptura, el càlcul i les TIC. A partir d’aquesta base, l’infant ha de ser capaç d’accedir a nous coneixements, processar-los i assimilar-los. Això l’obliga a gestionar eficaçment el seu aprenentatge i, en particular, fa que sigui capaç de perseverar-hi, de concentrar-se durant períodes prolongats i de reflexionar críticament sobre la finalitat i l’objecte de l’aprenentatge. Així els infants podran ser autònoms i autodisciplinats, capaços de treballar en equip, de treure partit de la seva participació en un grup heterogeni i de compartir el que hagi après. Han de ser capaços d’organitzar el seu propi discurs, avaluar el propi treball i, si es dóna el cas, de demanar assessorament, informació i suport.

Competències socials i cíviques

Aquestes competències inclouen les personals, interpersonals i interculturals i recullen totes les formes de comportament que preparen els infants per arribar a participar d’una manera eficaç i constructiva en la vida social i professional, sobretot en unes societats cada cop més diversificades, i, arribat el cas, per resoldre conflictes. La competència cívica prepara els infants per participar plenament de la vida cívica gràcies al coneixement de conceptes i estructures socials i polítiques i al compromís de participació activa i democràtica.

Els elements fonamentals d’aquesta competència inclouen la capacitat de comunicar-se d’una manera constructiva en diversos entorns, mostrar tolerància, expressar i comprendre punts de vista diferents, negociar sabent inspirar confiança i sentir empatia. Els infants han de ser capaços de gestionar l’estrès i la frustració i d’expressar-los d’una manera constructiva, i també de distingir l’esfera pública de la privada.

Consciència i expressió culturals

Consisteix en l’apreciació de la importància de l’expressió creativa d’idees, experiències i emocions a través de diversos mitjans, inclosos la música, les arts escèniques, la literatura i les arts plàstiques.

L’expressió cultural necessita una consciència d’herència cultural a escala local, nacional i europea i del lloc que ocupa al món. Comprèn coneixements bàsics de les principals obres culturals, incloent-hi la cultura popular contemporània. És essencial comprendre la diversitat cultural i lingüística d’Europa i d’altres zones del món, la necessitat de preservar-la i la importància dels factors estètics en la vida quotidiana.

Aquestes capacitats van relacionades amb l’apreciació i l’expressió: apreciar i gaudir les obres d’art o les arts escèniques, i també amb l’expressió d’un mateix a través de diversos mitjans gràcies a les capacitats individuals innates. També demanen l’habilitat de comparar opinions creatives i expressives pròpies amb les dels altres i la de determinar i realitzar les oportunitats socials i econòmiques d’una activitat cultural. L’expressió cultural és fonamental per al desenvolupament de les aptituds creatives que es poden traslladar a una varietat de contextos laborals.

La base del respecte i d’una actitud oberta a la diversitat de l’expressió cultural és una bona comprensió de la cultura pròpia i un sentiment d’identitat. Una actitud positiva es basa també en la creativitat i en la voluntat de cultivar les capacitats estètiques per mitjà de l’expressió artística i la participació en la vida cultural.

el teatre infantil i juvenil a catalunya

El teatre infantil i juvenil té una llarga tradició al nostre país. Al principi del segle xx es van crear els primers repartiments per a infantils als centres i societats teatrals. Els circuits teatrals per a infants i joves són un fenomen més recent. Van sorgir a la dècada dels seixanta i des d’aleshores s’han desenvolupat tot un seguit de propostes per articular no només el teatre, sinó el conjunt de les arts de l’espectacle destinades a aquest públic. Un públic que s’ha diversificat fins al punt que ja no es pot parlar només de teatre per a infants i joves, sinó de teatre per a tots els públics.

El punt de partida és l’any 1960, quan l’Agrupació Dramàtica de Barcelona va inaugurar una secció de teatre infantil, L’Esquirol, dirigida per Conxa Farré, Mercè Llimona i un equip de col·laboradors. El projecte inicial era un repertori infantil d’obres que es representaven al Centre Parroquial de Sarrià i en altres llocs fins al 1964.

Al final dels anys seixanta es van organitzar els cicles de Cavall Fort. Sorgits de la revista infantil homònima, des del 1967, primer al Romea i posteriorment també en diverses comarques catalanes (Segrià, Noguera, etcètera), els cicles de Cavall Fort pretenien oferir un teatre per a nois i noies en català i de qualitat. La revista, des d’un bon principi, es va interessar pel teatre i va maldar per fer arribar als lectors certs aspectes de la història, de l’experiència i de la pràctica teatral catalana. L’aparició dels cicles va respondre a la voluntat de la revista d’exercir de promotora teatral. En cap moment es va plantejar la creació d’una companyia pròpia, sinó que es va optar per oferir la possibilitat a les ja existents de gaudir d’un espai teatral compartit on mostrar les produccions.

El teatre dels cicles de Cavall Fort no va ser ni de lluny un subproducte teatral. Va ser un teatre de qualitat que va comptar amb la participació de professionals de primer ordre com Maria Aurèlia Capmany, Ovidi Montllor, Francesc Nel·lo, Josep Maria Benet i Jornet, Guillem d’Efak o Fabià Puigserver, entre molts altres. Als cicles hi van participar companyies com La Faràndula, que durant els vint anys precedents ja s’havia especialitzat en el teatre per a infants, això sí, des d’una òptica molt diferent, amb una aposta de teatre tradicional, amb decorats realistes i una interpretació naturalista. També hi va participar la Companyia l’Òliba, nascuda el 1967 i que encarnava els valors del nou teatre independent. Cal destacar també la participació d’altres companyies de l’escena independent barcelonina que, en aquell moment i en els anys que havien de venir, seran referents del conjunt del teatre català, com la de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual o U de Circ.

Els cicles de Cavall Fort es van perllongar fins al 1987. Aquesta primera llavor cultural va fructificar en noves iniciatives que la seguirien als anys setanta i vuitanta del mateix segle. El 1973 es va crear l’empresa Enllaç, dedicada a la promoció de la cultura catalana en general. L’activitat que va tenir més èxit va ser la promoció del teatre infantil. Arran d’aquesta empresa va sorgir a Terrassa el mateix any el Moviment Rialles de Catalunya. Aquesta entitat sense ànim de lucre estava íntegrament dedicada a promocionar i organitzar espectacles infantils i juvenils (teatre, titelles, cinema, animació al carrer, etcètera) en llengua catalana.

El 1976, el Moviment va deixar l’àmbit local i des d’aleshores s’ha articulat i estès a diverses poblacions, a partir de grups locals de voluntaris que organitzen gairebé cada cap de setmana espectacles de tipus lúdic i formatiu per a joves i infants. La teranyina s’ha escampat fins al punt de cobrir tot el Principat, inclosa la Catalunya del Nord, des del 2002. Fruit d’una escissió majoritària de l’entitat, el 1995 va néixer la Fundació La Xarxa, que ha esdevingut els darrers anys el màxim referent del sector, amb activitats anuals com la Marató de Contes, celebrada normalment al Romea o al TNC i destinada a recaptar fons per a altres entitats sense ànim de lucre que tracten problemàtiques relacionades amb la joventut i la infantesa.

Paral·lelament a aquest procés, el 1990 es va fundar la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil d’Igualada impulsada pel Moviment Rialles. Aquest va guiar la mostra fins al 1995, any en què va passar a les mans de la Fundació La Xarxa. Al mateix temps, Rialles va crear una segona mostra a Cerdanyola del Vallès. Aquesta situació de duplicitat es va mantenir fins que el 2006, a instàncies de l’Ajuntament d’Igualada i de l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat (ICIC), i d’acord amb ambdues entitats, la mostra es va reunificar en una de sola amb seu a Igualada. Actualment, la mostra funciona com a punt de trobada per als professionals del sector, tant d’espai d’exhibició com de lloc de compravenda d’espectacles, i proveeix de programació els municipis dels Països Catalans, sense tancar la porta, però, a les produccions internacionals.

En paral·lel al desenvolupament del Moviment Rialles, als anys setanta del segle passat hi va haver altres iniciatives no menys transcendents com, per exemple, la creació el 1977 de la campanya de la Fundació La Caixa ‘La Caixa a les escoles’ i de la Coordinadora d’Espectacles Infantils als Barris. La primera d’aquestes dues iniciatives, que va durar del 1977 al 1987, va ser un intent de posar a l’abast de les escoles la ciència, l’art i el teatre. Es va portar a terme tant al Principat com a les Illes Balears i va donar un impuls definitiu a les companyies de teatre infantil. Tot i la seva vida relativament curta, va servir per consolidar projectes com el de La Trepa, que el 1989 fundaria el Jove Teatre Regina, únic local de Barcelona actualment actiu amb una programació permanent de teatre infantil i juvenil.

La Coordinadora d’Espectacles Infantils als Barris té l’origen en la unió de set entitats barcelonines amb l’objectiu de lluitar contra les importants mancances culturals existents en el camp del lleure infantil i juvenil en els barris respectius. Després de la dictadura, el moviment associatiu, tant veïnal com de pares i mares d’alumnes i juvenil, va prendre una gran embranzida. Es presentava una conjuntura única i es comptava amb una important experiència prèvia. Per una banda, hi havia l’oportunitat de bastir nous espais autònoms de participació ciutadana i, per l’altra, les noves institucions democràtiques maldaven per recuperar una iniciativa de base en barris i ciutats.

La coordinadora va començar programant espectacles i cinema en català. La primera gran fita va ser la creació de la Tamborinada, la festa anual de l’entitat. El 1984, la coordinadora va ampliar el radi d’acció, es va estendre per tot Catalunya i va canviar el nom pel de La Roda d’Espectacles Infantils i Juvenils als Barris. Van començar a col·laborar-hi moltes entitats: esplais, associacions de veïns i centres culturals, entre altres, especialment les de barris perifèrics de poblacions amb problemes socioeconòmics estructurals. La Roda va desenvolupar una programació mensual basada en tots els gèneres: animació, màgia, circ, titelles i música, amb un especial èmfasi en la recuperació de les festes populars del país com el Carnestoltes o la revetlla de Sant Joan. Actualment, consta de més de cent entitats, esplais, centres culturals i associacions juvenils que eduquen els joves i els infants en els valors de la solidaritat i de la convivència.

Amb el trànsit del segle xx al xxi, es va produir un moviment entre els professionals del sector, tant els més veterans com els més novells, a favor de la dignificació del teatre infantil, a partir d’unes noves premisses. Aquestes van sorgir arran de la presa de consciència de la manca de consideració social del seu treball, fins i tot entre els professionals. Paradoxalment, però, cada vegada aquest tipus de teatre té més cabuda en els grans equipaments teatrals públics i privats. En conseqüència, es planteja que, si bé d’una banda cal exigir un mínim de qualitat i de professionalitat a les produccions, de l’altra aquest tipus de teatre ha de deixar de ser considerat ‘infantil’, entès aquest concepte com a reduccionista, i s’ha de passar a denominar ‘familiar’ o ‘per a tots els públics’. Fruit d’aquests nous principis va sorgir l’any 2000 l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics (TTP).

La TTP neix de la unió d’actors, músics, mags, ballarins, pallassos i titellaires de Catalunya que busquen dignificar el sector davant la manca de sensibilitat de les institucions públiques i de les difícils condicions de producció a les quals moltes vegades es veuen sotmesos. Per resoldre aquesta problemàtica, però, per a l’associació és imprescindible vetllar per la qualitat dels espectacles i per les condicions de representació, amb uns mínims de dignitat i de professionalitat. Actualment, l’associació compta amb més de trenta-cinc companyies adherides.

Fora de l’àmbit del Principat, hi ha hagut també altres iniciatives. Per exemple, pel que fa a Mallorca, des de l’any 2003 existeix l’associació sense ànim de lucre Sa Xerxa. Aquesta associació, sota l’empara de l’Obra Social de Sa Nostra i del Consell de Mallorca, ha desenvolupat una intensa tasca en favor del teatre infantil i juvenil. Entre les diferents activitats que ha dut a terme destaca l’impuls de la Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears a Vilafranca de Bonany, així com també el premi Bòtil, d’adaptació de textos literaris, o el premi Guillem d’Efak de creació de textos dramàtics, ambdós orientats també al públic infantil i juvenil.


teatre lliure | 11-12 | un bosc de cames

El Lliure dels Nens comença fent dentetes als grans amb un Castellucci

Publicat a www.teatral.net

El Teatre Lliure s'ha engrescat en programar teatre per als menors de la família en un cicle que anomena El Lliure dels nens. Lluís Pasqual, a qui no li agrada la descripció de teatre familiar ens el presenta com una aventura, una experiència pilot…. Aventura, perquè és part dels seus somnis, d'un que encara no s'ha fet realitat: que la cultura sigui un dret constitucional per a tothom i que formi part de l'educació perquè s'aprèn d'una manera plaent i ens fa més lliures. Experiència pilot, perquè de moment el cicle ha programat només tres espectacles: Canviar les mides dels espectadors implica uns altres horaris per a tot el personal, tècnics, professionals de tota mena... Però m'agrada pensar que s'obrirà una altra porta per als nens. I hi ha portes que, quan algú te les obre, ja mai més es tanquen.

Pasqual, que ha comptat amb l'assessorament i ajut d'Eulàlia Ribera, experta en programació per a nens, ha presentat als mitjans uns espectacles que fan venir ganes de ser petit. No perquè no ens hi deixin entrar, sinó perquè ha anat a buscar el millor d'Europa per engegar la seva aventura. Comença amb Buchettino, creació de Societas Raffaello Senzio -del 17 de gener al 12 febrer- per a un públic preferentment de 7 a 10 anys; seguirà Un bosc de cames, de cia. Taaat-Farrés brothers, per a partir de 3 anys –del 28 de febrer al 25 de març- i acaba amb Lava, de Studio Orka (Bèlgica), del 17 d'abril al 13 de maig, recomanat a partir de 6 anys.

50 llits per escoltar junts el conte del Polzet
Societas Raffaello Sanzio, una de les companyies més celebres del món que coneixem bé a Barcelona per les diverses creacions que ens ha portat aquets últims anys Romeo Castellucci, torna al Lliure amb Buchettino, l'adaptació que Claudia Castellucci del conte de Perrault Le petit Poucet. El mateix Romeo Castellucci ha fet l'escenografia i la direcció és de Chiara Guidi.

Per als nens també és tota una aventura. Arriben al Lliure, fan un recorregut pel teatre i acaben en una sala del quart pis, una estança que s'ha omplert amb 50 llits de fusta preparats per jeure-hi, amb llençols, mantetes, coixins... Els nens són convidats a ficar-s'hi i a preparar-se per escoltar el conte que els llegirà la narradora. Chiara Guidi ens ha manifestat la seva satisfacció per haver trobat Alba Sola per a aquest paper–no podia ser la italiana original!- perquè és molt difícil trobar algú amb les característiques que requereix el personatge: que tingui una veu dolça i profunda, màgica, i que sàpiga fer entendre al nen el text soterrani que hi ha darrera els seus silencis.

Mentre l'Alba parla –ella sola interpreta els nombrosos personatges del conte amb diferents veus- la cambra es comporta com una caixa de ressonància ja que, des de fora, uns tècnics aniran creant els sorolls que requereix el conte. Hem apostat per recuperar la faula tradicional i explicar-la als nens. La faula permet mostrar esdeveniments fatals (ogres que es mengen nens, per exemple) sense que es trobi rar, per acabar sempre amb un final feliç. Avui els nens escolten poques faules perquè es diu que fan por i no es poden explicar als petits. Nosaltres fem aquest espectacle des de l'any 1990 i ha girat per tot el món. Creiem que les faules i la por contribueixen al desenvolupament posterior del nen. Ha de fer por per tenir un final lluminós, continua Guidi, que assegura que els nens es tapen als llits per protegir-se, quan els entra la por.

Chiara Guidi recomana l'espectacle per a partir de 7 anys perquè no puc assumir la responsabilitat de la por dels més petits. Però també perquè la meva idea de teatre va dirigida a un infant que ha començat a estudiar història, geografia... Que ja sap fer-se una situació abans de començar, que té imaginació.

Hi haurà funcions familiars (caps de setmana) i escolars (matins entre setmana).

Els Taaat Farrés Brothers i cia.
D'aquest segon espectacle ens han explicat poca cosa perquè encara està en procés de treball. Avancem, però, el títol: Un bosc entre cames. També parla de la por però sobretot, de com un nen pot convertir la por en curiositat: Parla d'una nena que es perd i després es troba. Així de simple. És a una estació amb el seu pare, hi ha un gran batibull i es desenganxa de la ma. Ens centrem en l'estona que està perduda, explica Jordi Palet, autor i director de l'espectacle.

Al primer moment se sent indefensa i el món és torna immens davant la seva petitesa. Però de mica en mica el pànic es va transformant en curiositat.

Palet explica que el sagell Taaat l'empren per senyalar els espectacles adreçats a un públic més petit que al que s'adrecen normalment.

En tornarem a parlar.

Lava. Una experiència participativa
La companyia belga Studio Orka, creadors de Lava, no han assistit a la roda de premsa genèrica de temporada, potser ho faran més endavant, ja la companyia vindrà a muntar-la a Catalunya amb actors catalans: Pol López, Carla Rovira i Neus Umbert. Però ens han ofert un tast de l'espectacle per vídeo.

Fa pensar en una creació per a infants a l'estil de Stefan Kaegi o Roger Bernat. A la Plaça margarida Xirgu hi haurà una carpa que protegeix el treball de tres geòlegs que participen a les obres d'un aparcament subterrani des d'on se senten sorolls estranys. Descobreixen una maleta completament equipada com si es tractés d'una casa de nines, amb estanteries de llibres, llits... Primer pensen que hi viu alguna bestiola i ensenyen la seva descoberta secreta al públic. Prossegueixen la investigació, ja amb la complicitat dels nens, i descobreixen uns éssers diminuts com en un món paral•lel. Junts decidiran què s'ha de fer amb la descoberta. Tot es va mostrant amb l'ajut d'unes càmeres.

Tots tres espectacles tenen sessions escolars i familiars. Trobareu tota la informació a la web del Lliure.

Voluntat de continuïtat
Lluís Pasqual està fermament decidit a donar continuïtat a la nova proposta d'El Lliure dels Nens: Si funciona bé, continuarem. Les retallades hi seran, però al teatre infantil, al familiar, al dels adults... Són transversals, les retallades! No sé, tenim Junta de Govern divendres...

Sort. Nosaltres també brindem pel futur.

Teatralnet Notícies: El Lliure dels Nens comença fent dentetes als grans amb un Castellucci