Crítiques: "Puig i Fontanals, carters professionals", d'El que ma queda de teatre, a 'cor què vols'

Ahir vaig tenir la sort d'assistir al Teatre de Blanes per veure, dins la programació familiar de Rialles, a la nova producció de El que ma queda de teatre, companyia ja veterana en circuits familiars i escolars, dels quals, fa molts anys, vaig veure 'A la recerca del Drac Màgic', a la desapareguda Mostra de Rialles de Cerdanyola del Vallès, l'any 2003.
En aquells moments, vaig anotar que la companyia feia uns plantejaments teatrals divertits, i adients pel públic infantil.
"Puig i Fontanals, carters professionals", és un espectacle que recull tota la experiència acumulada durant aquests anys, i que em va entusiasmar. A mi, i als menuts que hi havia al teatre.
Per què? Doncs perquè és un espectacle ple de valors, d'humor, d'aventures, d'inquietuds artístiques i d’aclucades d'ullet tant als nens com als adults que els acompanyen.
Ens explica una senzilla i humana història de dos carters: un de jove i un de veterà, entristits perquè la gent ja no escriu cartes gairebé:
Al principi assistim al comiat per jubilació del vell carter Mariano, un titella sorprenent i molt ben manipulat, que deixa pas a un jove substitut, carter de 'pedigree' (fill i net de carters il•lustres, assistents de personatges tan màgics per la mainada com els Reis d'Orient i el Papà Noel) disposat a ajudar a trobar una mítica bústia daurada, que té la facultat de fer arribar les cartes 'oblidades' als seus destinataris, encara que no posi l'adreça, i el més important, garantir que les cartes seran contestades als seus remitents.
Un espectacle a mig camí entre el costumbrisme i l'art del clown, passant pels titelles, on els dos actors ens ofereixen les aventures, penes i alegries dels protagonistes, que sempre ens provoquen un somriure amb la seva ingenuïtat i bonhomia, amb un ritme viu però sense acceleracions, i amb petites sorpreses, com ara la bicicleta en marxa sobre l’escenografia, un inflable gairebé instantani, i molts altres. 
I és gratificant veure un espectacle que s'entén de principi a fi, tant per la boníssima i pausada dicció i projecció dels actors, com pel missatges intel•ligibles per a tota mena de públics. I també un espectacle que no necessita fer un fosc perquè tothom entengui que ha arribat el final.
Si hagués de posar un sol ‘però’, extensible a alguns espectacles que veig darrerament, és un innecessari i excessiu tic pretesament naturalista d’usar termes i frases fetes en castellà per ressaltar determinats moments.
Però tot el que pogués dir sobre aquests dos 'carters professionals', no seria tan eloqüent com la reacció que vaig veure de nens i nenes de diverses edats, sortint del teatre, on els esperaven en Puig i en Fontanals: els menuts s’apropaven a ells amb un somriure, amb ganes d'abraçar-los i petonejar-los.
Aquest hauria de ser el veritable i definitiu test d'un espectacle per a infants. Però com sempre, només és una opinió personal.