Crítiques: Buchettino, al Lliure del Nens, terror per a infants

En el context dels Encuentros Te Veo en Danza, el passat cap de setmana, concretament el divendres 27 a les 19 hores, el Teatre Lliure ens va convidar a 50 dels participants a assistir a una representació sui generis de Buchettino. Sui generis, perquè no hi havia ni un sol infant, encara que quedava compensat perquè tots nosaltres estàvem (de fet, estem), d'una forma o una altra, relacionats amb el món dels espectacles per a la infància.

Varem pujar les escales fins arribar a les golfes del Palau de l'Agricultura, i allà ens varem trobar una cambra, plena de lliteres i llits, on ens esperava la senyora que ens havia d'explicar el conte. En total 50 llits, muntats sobre bastiments de fusta, mantes coixins d'aparença antiga, que recordaven (aquí cadascú amb els seus referents) un internat, una caserna o una vella casa de colònies o alberg.

Un cop acomodats, i amb la única il·luminació d'una bombeta d'escassa potència penjada del sostre, la contista ens convidà a estirar-nos, relaxar-nos i sentir el conte amb els ulls tancats.

Durant 50 minuts varem escoltar com ens relatava les aventures i desventures d'en Polzet, un conte que tots coneixem bé, i modestament un servidor, que n'ha fet una versió per a titelles i una altra per a contes en àudio per a CD. No ho dic perquè sí. Conec molt bé el conte original, i la primera cosa que s'ha de dir, és que el que varem sentir (no veure) va ser la versió més fidedigne que mai he (repeteixo) sentit del conte de Perrault. Sense estalviar-se cap detall aterridor, i fins i tot recreant-se en tot allò que pogués espantar una ment infantil, com ara sorolls i la a veu esgarrifosa de l'ogre malvat, aconseguida amb un generador d'efectes de veu.

I per què és, com dic, la versió més fidedigna que mai s'hagi fet? Probablement perquè tots els que ens dediquem a l'espectacle infantil de manera professional, sabem que ser tan fidel a l'original (en aquest i qualsevol conte tradicional, cruels i durs per naturalesa), i encara més abonar-s'hi, pot desencadenar el terror i els plors desconsolats de la teva jove audiència... i si a sobre estàs a les fosques, en fi, un drama!
Per això sempre s'introdueixen elements que rebaixen la tensió i permeten que els més petitons, destinataris del conte, resisteixin, i fins i tot gaudeixin d'una història tradicional, que si ha arribat fins als nostres dies, per alguna cosa serà!

Però no ens preocupem massa pels joves assistents d'aquesta versió, donat que el Lliure del Nens la recomana (un conte tradicionalment apte per a infants de 2-3 fins a 7-8 anys) al infants a partir dels 7 anys, que a més sempre van acompanyats d'un adult.

Una altra cosa seria una sessió escolar, on un o dos adults acompanyen 20-25 infants. Però com dic, serien nens i nenes de segon o cicle mitjà, encara que no tinc massa clar que algun d'ells pogués conciliar el son aquell vespre...

De fet, alguna mestra que formava part del grup, va comentar que mai no acudiria amb els seus alumnes a l'espectacle, i alguna altra del món dels titelles, que per a nosaltrtes, adults, podia resultar una experiència divertida, però que no veia clar que ho fos tant per a infants, al menys d'una edat prou avançada (i això ho afegeixo jo) com perquè la història en sí del Polzet resultés 'per a nens petits'.

Però com sempre dic, això és una opinió molt personal. Us deixo un enllaç a comentaris molt més benignes.

Anem per les característiques de l'espectacle:



En la part més positiva, a part del que ja he dit, que la versió és molt fidel a l'original (és en general una cosa que em resulta molt d'agrair, donat que sovint passen per contes tradicionals coses que són una ombra que en poc o res s'assemblen a l'original), el text català de l'espectacle està força ben escrit. I destacar, per damunt de tot, les portentoses facultats de l'actriu Alba Sola que encarna amb la veu, de dalt a baix, tots els personatges de l'obra: la narradora, els pares, els 7 fills, l'ogre i la ogressa, diferenciant cadascun perfectament, i amb una dicció i una interpretació impecables.

Els efectes sonors fets en directe, sovint estaven bastant aconseguits, encara que és evident que fan que un equip de persones, al menys 5- 6 entre tots, siguin imprescindibles per a cada representació. Tot plegat em porta a pensar en aquelles antigues emissions de contes/teatre radiofònics, amb els efectes realitzats en directe amb una variada gamma d'objectes, que emocionaven tant els nostres pares i avis abans la televisió no es fes la mestressa del lleure. Ara, potser seria discutible si, amb la tecnologia actual, aquest plus de personal no seria evitable, donades les queixes que el mateix Lluís Pasqual expressa, pel que fa a la relació entre nombre d'espectadors i costos de l'espectacle.

Del que no hi ha cap dubte és de que Buchettino hauria de tenir la seva continuïtat i 'merchandising' en un CD per a que el poguessin escoltar a casa tant els que han anat al Lliure com els que no. Molts més els segons que els primers, donada la limitació d'aforament i de temporada.

I la gran pregunta que em vaig fer al sortir de l'espectacle:

Per què es diu 'Buchettino' i no Polzet??

Fitxa artística:

Narradora: Alba Sola
Traducció al català: Ariadna Ausió
Escenografia: Romeo Castellucci
Tècnics de sorolls: Federico Lepri i Carmen Castellucci
Tècnic de so Paolo Baldini i els equips del Teatre Lliure
Producció Teatre Lliure a partir de la producció original de la Socìetas Raffaello Sanzio en col·laboració amb el Teatro Alessandro Bonci de Cesena.
Producció delegada: Imaginart
Espectacle en català
Durada 50’ sense pausa