El Teatre Lliure engega una línia d'espectacles per a la canalla amb la voluntat de despertar una inquietud creixent per a les arts escèniques
Un instant de la interpretació de ‘Buchettino' en una versió feta a Xile el 2010. Foto: SOCÌETAS RAFFAELLO SANZIO.
El Lliure s'ha afegit a la tendència dels teatres per programar per a nens, però el rigor de cada sala és moltdiferent
Lluís Pasqual assegura que tothom té el gen de l'espectador: una persona reacciona diferent si l'animador és al vestíbul i que si és a dalt l'escena ja es converteix en actor. En la primera temporada del Teatre Lliure dirigida per Pasqual s'opta per fer una provatura d'un trimestre. Pasqual assegura que aquest cicle pot ser, per als nens de a partir de 6 anys, “una porta oberta que ja ningú podrà tancar”. La màgia del teatre haurà despertat el gen teatral per sempre més. Es tracta de coproduccions entre companyies i el lliure que proposen més l'experiència vital que la representació. Començant per Buchettino (del 17 de gener al 12 de febrer) que conviden a grups de fins a 50 nens a ficar-se dins d'un llit per narrar-los el conte de Polzet. Precisament aquest títol també l'acaba de presentar Pa sucat al TNC. Tot i que el títol sigui clàssic, aquesta companyia l'ha deconstruït aportant-hi referents cinematogràfics de Segundo de Chomón i música en directe, amb una versió també lloable.
La Socìetas Raffaello Sanzio és una companyia contundent. Claudia Castellucci, germana de Romeo Castellucci, (que va impactar al Grec del 2009 amb la seva trilogia sobre La divina Comèdia de Dante: Inferno, Purgatorio i Paradiso) busca que els espectadors sentin la por, per poder gaudir millor del “lluminós” final feliç. A escena, només una actriu (Alba Sola) que a través de la veu ha de transmetre des de l'horror de quan l'ogre mata els seus fills fins a la sensibilitat dels pares que abandonen els set fills al bosc. Fora de la caixa, els tècnics convoquen un espai sonor que situa el públic enmig de l'acció.
La segona proposta del lliure dels nens és una coproducció de Farrés Brothers. Un bosc de cames (del 28 de febrer al 25 de març) imagina com una nena perd el pare en una estació de tren. Comprova com la proporció de les persones creix gegantinament des que comprova que no té la mà del pare agafant-li la seva. Per a nens de a partir de 3 anys, el pànic del pare és esquemàtic. Posen el microscopi en el pensament de la criatura un cop s'ha perdut. Els seus referents de por són també els dels contes. L'autor i director Jordi Palet convida a què, un cop passada la por, l'aventura l'obri a la curiositat.
El tercer treball és Lava (del 17 d'abril al 13 de maig), un espectacle de l'Studio Orka de Bèlgica. Fan veure als nens uns personatges diminuts que viuen sota terra dins de maletes abandonades. Un treball interactiu que juga amb la reproducció de vídeo en directe i gravada.
Pasqual és un convençut del públic familiar. Ja quan va dirigir l'TeatreArriaga de Bilbao va arrencar una línia de recerca pel públic d'atenció als més menuts. Els especialistes recomanen que les funcions siguin per a 16 espectadors si es vol garantir l'atenció que cada nen necessita. El Lliure s'afegeix a una tendència majoritària de la cartellera barcelonina. Efectivament, les propostes no han deixat de créixer. Es constata que l'interès familiar per aquests tipus d'espectacles no deixa d'augmentar, tot i que sota un paraigua que sembla uniforme conviuen professionalitat de companyies amb una diversitat de rigor notable. També els grups que tradicionalment s'han abocat al públic adult ho proven en el familiar. Com la coreografia de molta textura i música hindú de Balbir, el meu avi de Thomas Nooneal SAT!. També es percep major presència de companyies estatals a Barcelona (els bascos Tanaka Teatre al Poliorama a partir d'aquest diumenge, o els murcians Periferia, Premi Fetén 2010, al Tantarantana (des de dissabte). Els grups tradueixen les obres al català per ser atractius.
La Socìetas Raffaello Sanzio és una companyia contundent. Claudia Castellucci, germana de Romeo Castellucci, (que va impactar al Grec del 2009 amb la seva trilogia sobre La divina Comèdia de Dante: Inferno, Purgatorio i Paradiso) busca que els espectadors sentin la por, per poder gaudir millor del “lluminós” final feliç. A escena, només una actriu (Alba Sola) que a través de la veu ha de transmetre des de l'horror de quan l'ogre mata els seus fills fins a la sensibilitat dels pares que abandonen els set fills al bosc. Fora de la caixa, els tècnics convoquen un espai sonor que situa el públic enmig de l'acció.
La segona proposta del lliure dels nens és una coproducció de Farrés Brothers. Un bosc de cames (del 28 de febrer al 25 de març) imagina com una nena perd el pare en una estació de tren. Comprova com la proporció de les persones creix gegantinament des que comprova que no té la mà del pare agafant-li la seva. Per a nens de a partir de 3 anys, el pànic del pare és esquemàtic. Posen el microscopi en el pensament de la criatura un cop s'ha perdut. Els seus referents de por són també els dels contes. L'autor i director Jordi Palet convida a què, un cop passada la por, l'aventura l'obri a la curiositat.
El tercer treball és Lava (del 17 d'abril al 13 de maig), un espectacle de l'Studio Orka de Bèlgica. Fan veure als nens uns personatges diminuts que viuen sota terra dins de maletes abandonades. Un treball interactiu que juga amb la reproducció de vídeo en directe i gravada.
Pasqual és un convençut del públic familiar. Ja quan va dirigir l'TeatreArriaga de Bilbao va arrencar una línia de recerca pel públic d'atenció als més menuts. Els especialistes recomanen que les funcions siguin per a 16 espectadors si es vol garantir l'atenció que cada nen necessita. El Lliure s'afegeix a una tendència majoritària de la cartellera barcelonina. Efectivament, les propostes no han deixat de créixer. Es constata que l'interès familiar per aquests tipus d'espectacles no deixa d'augmentar, tot i que sota un paraigua que sembla uniforme conviuen professionalitat de companyies amb una diversitat de rigor notable. També els grups que tradicionalment s'han abocat al públic adult ho proven en el familiar. Com la coreografia de molta textura i música hindú de Balbir, el meu avi de Thomas Nooneal SAT!. També es percep major presència de companyies estatals a Barcelona (els bascos Tanaka Teatre al Poliorama a partir d'aquest diumenge, o els murcians Periferia, Premi Fetén 2010, al Tantarantana (des de dissabte). Els grups tradueixen les obres al català per ser atractius.
En 20 anys, la sala suma 259.000 nens espectadors
El Tantarantana fa 20 anys que programa teatre per a la canalla. Hi han assistit 153.000 nens en sessions escolars. En les de cap de setmana arriben a les 106.000 entrades venudes. Unes xifres que evidencien el compromís amb el segment de públic més petit. Víctor Suáñez, responsable del teatre familiar al Tantarantana, explica que volen incrementar el compromís de la sala. A partir de la temporada vinent, destinaran una part dels recursos de producció d'espectacles per a coproduir, juntament amb una companyia, un espectacle. És un repte que moltes sales s'han marcat com a objectiu però que molt poques han assolit. Un cas puntual és el Teatre Aurora d'Igualada, però hi ha moltes sales que s'ho han plantejat a mitjà termini (com ara el Sant Andreu Teatre).
Fins ara, el Tantarantana ofereix un mes a cada companyia. A partir d'ara també es podrà variar el temps d'explotació. Quan una peça es consideri interessant pel risc, se'ls ajudarà a ser el màxim d'atractius per captar el públic i se'ls donarà més dates per a funcions, aventura Suáñez. L'històric de la desapareguda companyia U de Cuc, considera que fa pocs anys que hi ha alguns grups que han assumit el risc de provar noves històries o de variar la manera de presentar títols clàssics. Les coproduccions de companyies de Teatre per a Tots els Públics s'acaben amortitzant gràcies al fet que són grups petits estables (no depenen de la mobilitat dels actors, com en les funcions per a adults) i, d'aquesta manera, aconsegueixen mantenir repertori durant anys.
Fins ara, el Tantarantana ofereix un mes a cada companyia. A partir d'ara també es podrà variar el temps d'explotació. Quan una peça es consideri interessant pel risc, se'ls ajudarà a ser el màxim d'atractius per captar el públic i se'ls donarà més dates per a funcions, aventura Suáñez. L'històric de la desapareguda companyia U de Cuc, considera que fa pocs anys que hi ha alguns grups que han assumit el risc de provar noves històries o de variar la manera de presentar títols clàssics. Les coproduccions de companyies de Teatre per a Tots els Públics s'acaben amortitzant gràcies al fet que són grups petits estables (no depenen de la mobilitat dels actors, com en les funcions per a adults) i, d'aquesta manera, aconsegueixen mantenir repertori durant anys.
El Punt Avui - Notícia: Aixecar el gen teatral
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada