04/01/0120
Sempre s'ha dit que dels països comunistes, potser per la qüestió de la disciplina fèrria, n'han sortit grans circs i grans gimnastes. No sé quant queda de comunista a la Xina actual. Però el Cirque du Ciel, que es pot veure al teatre Coliseum fins al 22 de gener, és un espectacle notable que combina elements d'acrobàcia, gimnàstica i dansa.
Damunt de l'escenari entren i surten constantment, com exhalacions, una trentena d'integrants: joves, adolescents, alguns nens. Els elements que fan servir són simples: cèrcols, barrets, diàbolos. Canvien de mà, van per l'aire, propicien entrecreuaments vertiginosos. L'excusa d'una "capsa màgica", que dóna nom a l'espectacle i transporta a un món de fantasia, dispara una successió de salts mortals, flicflacs, piruetes, tombarelles, contorsions, actuacions en perxes i tota mena de malabarismes. Amb el repicar d'un gran tambor xinès de fons. I personatges arquetípics –el músic, la nena somniadora, el sol, la lluna– que més o menys serveixen de fil conductor.
A l'aire, subjecta –lleument– per una cinta al turmell, una acròbata descendeix de cap per avall. Es deixa anar, cau en vertical mentre la cinta es desplega, recupera a la fi màgicament l'agafador i restableix l'equilibri. Aquesta noia és la gran protagonista.
El Cirque du Ciel –un nom de guerra afrancesat per a gires internacionals– és una ramificació de l'acreditada Companyia d'acròbates de Tianqiao, a Pequín, fundada el 1957, en ple auge maoista. Els espectacles que fan constitueixen avui una de les atraccions turístiques de la capital. Disposa d'instal·lacions pròpies i professors, i ha enviat repetidament els seus artistes pel món. El vestuari i l'escenografia remeten elements xinesos tradicionals, de forma elegant i poc recarregada.
La referència al Cirque du Soleil és obligada. El Cirque du Ciel n'ha incorporat alguns elements –començant pel director, Guy Caron, que va treballar per a la formació canadenca–, igual que el Cirque du Soleil ha donat feina sovint a acròbates de l'escola de Tianqiao. Però La capsa màgica evita els moments de ralentització i esteticisme característics dels del sol. Aquí l'elegància és funcional i vitamínica. No hi ha parades contemplatives. L'acció és permanent. Si l'espectacle durés mitja hora més, tant de moviment arribaria a saturar, però s'atura en el moment just.
Per a mi aquesta funció ha estat tota una sorpresa. Amb el xou del Mag Lari al Tívoli i Els 39 esglaons d'abel Folk al Club Capitol, és del millor que es pot veure en espectacles per a tots els públics a Barcelona aquestes setmanes.
Teatralnet Crítiques
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada