Alex Serrano
Agrupación Señor Serrano
Titelles del futur
Parlem amb el director artístic d'una de les companyies catalanes que més actuen a l'estranger, darrerament han estat a Xina i a la Biennale de Venècia. I és que els seus espectacles són diferents del que s'acostuma a veure per aquí: utilitzen tot tipus de llenguatges escènics. Dansa,experiments, projeccions, objectes, joguines i fins i tot llaminadures conformen els seus espectacles. No obstant, haurem d'esperar al desembre de l'any que ve per veure el seu proper espectacle Domus a Barcelona.
Vas rebre el premi d'escenificació de l'Institut del Teatre, què més n'has tret d'haver estudiat allà?
Doncs ben poqueta cosa (riu). És a dir, els dos primers anys van ser més o menys útils però els altres dos vaig treure'm els crèdits sense assistir a classe. El tercer, perquè me'l vaig passar amb un Erasmus a Amsterdam i el quart perquè entregava els mateixos treballs que havia fet a primer i em posaven més nota que la que havia tret fent primer. Vaig aprendre com funcionava el teatre a nivell d'agendes, de famílies i d'organització i per altra banda, vaig aprendre el que no m'agradava, el que no volia fer.
I què era el que no volies fer?
La pièce bien faite, el teatre enquilosat i les obres ordenades jeràrquicament en què el director i el dramaturg van de la mà (però que en el fons estan separats cadascú a casa seva) en un pis inferior hi ha els actors, l'escenògraf. Vaig aprendre veient el que no m'agradava i per això vaig buscar altres formes tant de producció com de llenguatge escènic.
A l'Agrupación Señor Serrano no funcioneu jeràrquicament encara tu siguis el Señor Serrano?
No! (Riures) No hi ha una jerarquia, funciona com un col·lectiu, cadascú és responsable de la seva feina però ningú mana sobre el grup. Hi ha una veu que coordina, que sóc jo, però no com a gerent. Cada membre de la companyia és autònom té un rol creatiu i un altre dins de la gestió. En la creació hi ha una idea inicial que normalment ve de mi o del Pau Palacios, però el funcionament és súper horitzontal. Mana igual un actor que la Bàrbara que porta la producció.
Si la teva formació no ha estat gaire acadèmica, on t'has format?
D'haver treballat molt en publicitat i després en empresa privada sobretot en qüestions de nous formats, d'audiovisuals... El que sobretot vaig aprendre és com aplicar tot això a l'escena, la creativitat.
De fet, abans de fer teatre vas estar en empreses de publicitat, ets dissenyador industrial, quan et va agafar la vena del teatre?
Vaig entrar en una sala d'assaig per casualitat i em va picar el verí, que se't va escampant i escampant fins que no pots ja controlar-lo. Jo tenia una formació de disseny industrial, d'infògraf, de consultor en nous mitjans, de director de comptes de l'agència de publicitat... Però el virus aquest del teatre anava creixent i anava guanyant terreny. Al començament tenia una mena d'esquizofrènia i em vaig canviar el nom artístic perquè no volia que una cosa afectés l'altra; al final vaig fer-ho conviure creant Àrea Tangent, que és una plataforma de creació que fa uns anys agrupava la creació alternativa a Barcelona i que depenia d'una agència de comunicació que es deia Tangent, de la qual jo era soci. Al final el virus em va afectar tant que vaig haver de deixar l'empresa privada. Ho havia de fer o com a mínim ho havia de provar.
Això quan va ser?
Vaig independitzar-me totalment de la privada el 2006. Vaig vendre les meves accions de l'empresa, amb el qual vaig començar la companyia. Però va ser una cosa progressiva que va començar el 2002.
Des d'aleshores ha canviat la teva idea del que és el teatre?
No. Hi ha una frase de Beckett que diu: Has fracassat? És igual. Fracassa una altra vegada, fracassa millor Des del començament hem sentit que aquesta frase ens acompanyava, som una companyia abocada al fracàs. Sempre que fem alguna xerrada o conferència ho diem. Tenim la idea que hem d'incorporar un risc a les nostres propostes perquè és el que ens agrada i ens excita. Sabem que hi ha un risc de fracàs, les coses poden sortir bé o malament. Amb la nova peça, Domus/Brikman, estem fent coses que no havíem fet abans. Canvia la nostra forma però no el nostre fons i no tenim por de fotre's la gran hòstia.
Des del principi ja tenies la idea de fer un teatre no convencional?
Jo vaig entrar a una companyia amateur que dirigia el Lluís Fuster en una aula de la Pompeu Fabra i ja fèiem coses súper frikis. Se li anava la pinça i a mi m'agradava la canya. Recordo que als exercicis de l'Institut del Teatre jo m'avorria i intentava canviar-los, però tampoc sabia què estava fent. Vaig anar a un espectacle de Rodrigo García quan anava a primer al Mercat de les Flors i va ser trencador per a mi.
Hi ha altres artistes amb qui t'identifiquis?
Jo parlaria de referents, poden venir tant de la literatura o la música com del teatre. Poden ser tan Spike Jonze com Jan Lauwers o el Houellebecq com el Rimini Protokoll o el Joseph Nadj.
Estem poc acostumats a veure companyies catalanes fent coses com les que feu vosaltres, com ara incorporar la ciència als vostres espectacles.
Quan era petit tenia el Quimicefa i per mi jugar és investigar. Pots dir que és molt innovador incorporar experiments químics a sobre d'un escenari, sí, però els nens també ho fan. El problema és que a vegades al teatre hi passen coses que no ens passen a la vida real, que són una estilització massa estilitzada.
Es podria dir que feu una mena de teatre d'objectes o de titelles del futur...
M'arribes a dir això fa dos anys i... (riures) Però, definitivament sí. Hi ha un dispositiu escènic en què hi ha un joc d'escales que té molt a veure amb la miniatura. El tema és que com que a les nostres obres no estem jugant amb una base de text, ni amb un actor que crea un personatge, doncs les eines que tenim són les més visuals: el moviment, l'audiovisual, els experiments, els objectes. No és que ens agradi sinó que ens veiem abocats a jugar amb aquestes eines. És molt divertit perquè a uns ossets de gominola els pots fer totes les putades que vulguis. En canvi als
actors, no!
Sou la companyia catalana de teatre contemporani que més actua a l'estranger i a la resta d'Espanya. Per què creus que actueu més a fora que aquí?
Perquè aquí no hi ha mercat, no hi ha festivals. La majoria de produccions catalanes estan pensades per fer en una sala concreta i a més es fan en català, cosa que dificulta actuar a fora.
Heu rebut força premis arreu de l'Estat Espanyol, per què creus que us premien?
No ho sé, de fet cada vegada que ens donen un em pregunto per què ens el donen a nosaltres. Potser perquè oferim coses diferents. Però és clar, per a nosaltres oferir coses diferents és el normal, perquè és el que ens agrada.
Tots els membres de la companyia compartiu una mateixa idea artística?
Sí, tenim molt clar quin és el teatre que ens agrada i què és el que ens agrada fer. Normalment no hi ha discussions a la sala d'assaig i a més tots tenim dret a veto per dir: “Això és una merda. Fora!”. Tenim molt clar quina és la línia i com que els projectes conceptualment a l'inici estan molt clars, ja sabem cap a on hem de tirar.
Tots teniu una formació bastant variada: la majoria no han estudiat interpretació!
No, no ha estudiat teatre ni Déu! El Diego Amido és el més actor de tots, el Pau ha fet polítiques, el Martí és doctor en intel·ligència artificial...
I això què us aporta?
Ho fa molt més ric. El Martí es passa el dia pel món parlant de robòtica, el Diego té una formació de ballarí, el Pau escriu novel·les... Quan ens reunim parlem poc de teatre.
El públic està molt present en els vostres espectacles, fins i tot se'n pot sentir esquitxat. Quina relació voleu establir amb ell?
Tremendament actiu però no interactiu, que no formi part de la peça. No volem que hi hagi quarta paret.
Laura Pau
Teatralnet - Teatre a Barcelona i Catalunya - L'entrevista - Alex Serrano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada