9.30,
16.30 y 18.00 h. Sala 2A. CCAI
Per a
mi, un espectacle senzillament magistral. I no només en la utilització de la
projecció de vídeo, que combinada amb les ombres corporals, es sincronitza de
forma precisa amb la feina de les dues actrius-ballarines: la perfecta
utilització de la dansa com a recurs expressiu, el no renunciar a la utilització
de la paraula, petites perles escèniques com un joc de 'mirall' entre les dues
intèrprets (per necessitat molt semblants físicament), i sobretot, pel joc
inacabable amb les lletres (consonants, com diu el títol), donant lloc a un
poema visual, que recorda l'espectacle antològic de Jordi Bertran i a Brossa.
Però tranquils, que no és una imitació. És un espectacle -molt- original pensat
per a nens i nenes, també de curta edat, encara que els que més poden gaudir-lo
són aquells que ja saben llegir, i aquells que entenen tot el joc de
transformar lletres en milers de coses diferents i insospitades. 45 minuts de
precisió i creativitat a parts iguals.
Un
espectacle de gran format sense cap dubte, on els 3 actors-manipuladors, van
companyats d'una formació orquestral de cambra que interpreta la música de
Jesús Rodríguez Picó, que acompanya tota la funció, i que en la meva ignorància
classificaria com a contemporània.
Tres
membres d'una companyia ambulant de 'Llanternistes' (persones que anaven pels
pobles fent espectacles que ara consideraríem emparentats a les ombres xineses)
arriben a l'escenari i ens proposen el conte del Polzet, i comencen amb aquesta
antiga tècnica, precursora del primer cinema.
A
partir d'aquí, els actors escenifiquen –dins d’un gran desplegament
escenogràfic, ben construït i ben il·luminat- el conte de Charles Perrault
sense paraules, amb teatre gestual, fent-nos una proposta que qui us escriu va
trigar a entendre, fins que van aparèixer uns rètols projectats que indicaven
l'inici d'una escena, un altre espai o una acció. En aquell moment, un pot
deduir que està en una proposta de 'cinema mut', o més endavant, quan un dels
actors canta, que la proposta deriva cap a la òpera. Però de fet no és cap d'aquestes
coses. Difícil de valorar, per un costat hi ha coses molt interessants, com ara
un desenvolupament de la vida 'familiar' de l'ogre i la tendra i divertida
relació que té amb les seves filles. Però de l'altre, vaig trobar a faltar més
claredat per explicar certs aspectes claus de l'argument. I en definitiva, que
per ser un espectacle infantil (en Polzet ho ha de ser necessàriament), la
durada de 70 minuts em va semblar excessiva, fent que la sensació final fos
d'un espectacle un pèl feixuc en molts trams. Ara, els programadors que la van
veure són els que diran la seva paraula final, que en llenguatge planer es diu
contractació. I no són debades les reticències que el mateix productor, Jordi
Cartanyà, ens va transmetre, sobretot en raó del volum i el cost d'aquest
espectacle, sense cap dubte, de gran-gran format, com he dit al principi.
Un
versió del conte clàssic, explicat mitjançant tècniques de dansa, teatre i
titelles. Dues actrius-ballarines ens expliquen, mitjançant vestuaris i
elements que tenen a la vista, escampats per tot l'escenari, la història de la
jove òrfena, maltractada per la mare i les germanastres, i d'altra banda (una
aportació particular de l'espectacle a les innombrables versions ja fetes), la
història del príncep avorrit, qui per sortir del tedi de la seva vida reial,
munta una festa. Allà coneix una noia que perd una sabata... no cal que
segueixi, oi?
En
general, un espectacle bastant pla, amb la particularitat que en determinats
moments, té espurnes d'originalitat, humor i talent (en un moment donat, les
actrius canten 'la reina de la nit' de la flauta màgica de Mozart com si res),
que fan pensar en un espectacle que amb el rodatge i l'esforç d'afegir més
moments brillants, pot ser força interessant.
Adaptació
de Jorge Picó del relat d'O. Wilde, realitzada pels tres actors de La Baldufa,
amb un veritable doll de bones i originals idees pel que fa a la posada en
escena: projeccions fixes i en moviment, llums que s'acosten i allunyen per
aconseguir efectes d'ombres inèdits, cases que es transformen en cares,
objectes que es mouen per canviar els escenaris i les perspectives... una
col·lecció d'idees que sembla no tenir fi. Tant aclaparador visualment, que de
vegades potencia, però de vegades alleugereix, el to general de la
interpretació, especialment del príncep, que resulta d'una intensitat i
dramatisme espaordidors, tant com el missatge que fa més d'un segle va inspirar
l'autor irlandès.
Divertida
i fresca acció de carrer, on un nostàlgic (però real) Citroën Dyane 6, fa de
suport a l'equip de so i altaveus d'aquesta orquestra de jazz i swing de
carrer. La solvència dels músics i un repertori adient per a que tota mena de
públic es mogui al seu ritme, van fer d'aquesta acció un dels èxits
'callejeros' del present FETEN.
Un
espectacle sense paraules, on es va explicant una història d’una illa on els
seus habitants han de conviure amb uns mosquits que sovint es ‘fiquen’ pel mig
del seu dia a dia.
La
història s’explica, a parts iguals des d’una pantalla central (inexplicablement
petita, atesa la importància de les escenes projectades, part fonamental de l’argument),
on es projecten unes imatges a cavall entre l’animació clàssica i la fet per
ordinador, i unes escenografies i personatges, provistos de complexes
caracteritzacions i objectes, totalment sortits de la estètica del que es
projecta a la pantalla, i viceversa.
Un desplegament
i una cura estètica i de producció, que no acaba de trobar la recompensa d’arribar
al públic. I probablement la principal raó és que és un espectacle sense
paraules. Un repte que no és a l’abast de tothom superar amb èxit, com s’està
veient en aquest FETEN.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada