divendres, 23 de març del 2012

Crònica de FETEN - Final - Una presentació, una recepció i vàries conclusions.

Com a darrera crònica del FETEN 2012, que va finalitzar el passat divendres 2 de març, us poso a continuació dues brevíssimes cròniques del que van ser dos actes que s'hi van celbrar al seu sí: la presentació de Jove Espectacle i la trobada que Catalan! Arts va propiciar entre les companyies catalanes assistents a la fira i programadors i companyies provinents d'arreu. 

Presentació de Jove Espectacle, bloc de notícies del món de l'espectacle per a infants i joves a Catalunya. Sala de Conferències del Centro Cultural Antiguo Instituto, Gijón.
Dimarts 28 de febrer, 16 hores.
Al voltant dels 15 assistents (no els vaig comptar), la qual cosa em van dir que era una bona 'entrada' per l'hora. En Josep Maria Viaplana, creador del bloc, va exposar, amb la presència de la Marián Osácar, de FETEN, com han estat els inicis, el plantejament inicial, els objectius i sobretot, cap a on vol anar Jove Espectacle. En l'interessant col·loqui posterior (malauradament alguna gent va marxar a 2/4 de 5 per anar a veure espectacle, però això ja ho sabíem), ens varem passar a d'altres temes, com ara les campanyes escolars i els espectacles que s'hi creen de forma expressa, i sobretot quin paper té l'art, la veritable motivació de tot fet artístic, en tot el que està passant i cap a on va la cultura d'aquest país.
Lluny de ser un problema, va confirmar que debats sobre tot això fan més falta que mai, i que hi ha poques oportunitats d'abordar-los en els fòrums adients. També va permetre'm quedar, posteriorment, amb algun dels debatents, i tenir una conversa llarga i aclaridora sobre temes de fons de l'espectacle per a infants i joves a Catalunya.

Recepció oferta per les Companyies catalanes presents als FETEN 2012 i Catalan! Arts, la TTP i l'ICEC. Dimecres 29 de febrer, 20:30 hores, Hotel Begoña, Gijón.
Varen parlar molt breument la Sra. Marisol López, Directora de l'Àrea de Promoció Internacional de l'ICEC, per donar la benvinguda als assistents, i per convidar-los a 'interactuar' escortats per unes taules parades de bon vi i un excel·lent fuet catalans (puc certificar-ho) i el Sr. Jordi Cartanyà, president de la TTP, amb una intervenció en el mateix sentit, i que també va aprofitar per presentar el catàleg de companyies de la TTP, en un format sostenible, d'acord amb els temps que corren.
Acte seguit, i tal i com s'havia demanat, els assistents van començar a intercanviar impressions d'una forma més o menys privada, en parelles o grups, i em consta que es van fer molts contactes, i em va permetre comentar algunes de les conclusions que us exposo més endavant. Sense dubte, un encert i un gran èxit de la iniciativa, ja que va acomplir els seus objectius.
La recepció em va permetre conèixer personalment les Sres. Marisol López i Esther Campabadal, amb qui la coneixença 'virtual' a través de Twitter, havia precedit la real, especialment en el cas de la primera. Ambdues em van demanar que fes la crònica de la recepció.


També, al final, algunes conclusions-reflexions que m'han sorgit durant la fira, que espero que us siguin útils, ni que sigui per a rebatre-les.

- Que la utilització del vídeo com a recurs tècnic i com a element escenogràfic, per fi s'ha normalitzat en l'espectacle per a infants i joves, i ja s'utilitza d'una forma madura, efectiva i plenament justificada, en la majoria dels casos. Lluny queden els primers experiments i exploracions de les seves possibilitats. No puc deixar d'esmentar la primera companyia que, per mi, i que jo conegués, en va fer un ús senzillament esplèndid, i aquesta va ser L'Horta Teatre, de València, i la seva 'Pelussa, la intrusa', al FETEN de2004.

- Que els espectacles de dansa comencen a estar normalitzats dins les programacions, festivals i en l'imaginari col·lectiu, atenent les xifres creixents.  I una curiositat positiva, no són només espectacles visuals, com podria pensar-se en un principi: la cura en la selecció dels sons i músiques de la banda sonora, i la qualitat tècnica de les mescles, equalitzacions i transicions, fan que siguin sovint, una experiència sonora gens menyspreable.

- Que, com hem referit en algun comentari concret, i com per desgràcia he tingut ocasió de comprovar com a productor i programador, fer un espectacle sense text i sortir-se'n amb èxit no és gens fàcil, ja que el text ajuda molt a centrar l'atenció i a conceptualitzar el què està passant. Per tant, aconseguir aquesta atenció i recepció per part de l'espectador tan sols amb el gest i els sons (en el millor dels casos), és a l'abast de pocs. En espectacles eminentment visuals, és una bona idea no renunciar totalment al text.

- Que aquesta edició, i lamentant-ho molt, com li vaig comentar a varis assistents en privat i que m'han donat la raó, 3 dels espectacles que menys em van agradar del FETEN han estat catalans*. Això no m'havia passat mai, doncs en general sempre estaven tots entre els millors. Què ha passat? Doncs que ens estem adormint, i que els de la resta de l'estat cada cop ho fan millor. La segona cosa, és bona, molt bona. La primera no, sobretot perquè en dos dels casos eren companyies molt consolidades i de prestigi. I perquè han ensopegat on ho havien fet altres companyies de fora abans que ells: al passar del petit-mitjà al gran format. Reflexionem.

- Que algú haurà d'inventar la manera que les màquines de fum dirigeixin el fum cap a dins de l'escenari, i que aquest no acabi a platea, en algun casos (i com és normal amb públic infantil o juvenil) distraient l'atenció del públic per uns minuts, i de vegades fins i tot molestant.

- Que les companyies han de tenir en compte que no es pot fer cap acció important a menys de 50-60 centímetres d'alçada del terra de l'escenari, ja que en molts casos, el públic no té una bona visibilitat del què està passant i, empès per una lògica curiositat, comença a moure's i alçar-se, per poder-hi veure bé, amb la consegüent confusió i esvalotament, que en el cas d'infants petits, i en sessions escolars, arriba fins a les queixes d'uns cap a d'altres.

- Que calen fòrums de discussió del professionals i implicats (programadors, encarregats de la difusió...) del nostre sector, però no aquests actes oficials on es convida gent que no en té ni idea (ho sento, ho he vist uns quants cops) i s'acaba seguint un guió que no toca les coses que més preocupen als interessats/des. Hi ha moltes coses que portem al pap, i cal escenaris per a tenir un intercanvi sincer dels problemes que veritablement tenim i ens afecten. I els ha d'organitzar la professió.

- Finalment, i per veure si acabem amb humor, estic convençut que si algú munta una escola o uns cursos per treballar la dicció castellana dels actors catalans de les companyies que surten fora del Principat, podria fer un bon negoci, perquè, la veritat, en fa bona falta.

*Digues-li xovinisme ferit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada