divendres, 15 de juny de 2012

Crítiques - Andreu Sotorra - La Bella dorment dels Germans Guasch - SOAP the show

«La Bella Dorment». Guió de Joan Guasch. Basat en el conte de Charles Perrault. Música i lletres: Albert Doz. Intèrprets reposició: Ruth Guasch, Albert Doz, Maydo Gargallo i Josep Calvo.Intèrprets 2008: Bruna Pino, Josuè Guasch, Mayda Gargallo i Josep Calvo. Música i lletres: Chesco Planchart. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció: Joan Guasch. Companyia Guasch Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 1 novembre 2008. Reposició: 2 juny 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Aquesta és la segona versió d'aquest any sobre la princesa que es punxa amb l'agulla de cosir del fus i que per conjur de la bruixa maligna s'adorm cent anys fins que un príncep no la desperta amb un petó. L'anterior muntatge, a l'estiu, va ser al Teatre Regina, en clau de musical. El d'ara, és un dels espectacles de la temporada de la factoria de la nissaga Guasch i agafa el conte des d'una altra òptica, donant més èmfasi a la bruixa maligna, anomenada Rogallosa, que, a més, té un servidor fidel, un rat-penat que per fer les seves malifetes necessita les grans ales que la bruixa li proporcionarà.
El muntatge arrenca amb l'anunci públic del naixement a la cort del rei Aram II de la princesa que es dirà Aurora i de seguida fa un salt en el temps quan la noia ja és adolescent i s'ha de retirar a la cabana de la bruixa desposseïda de gairebé tots els poders menys un, el de la son. En el paratge idíl·lic del bosc, la jove Aurora coneix el príncep, que s'haurà d'enfrontar més endavant al rat-penat i que, a la llarga, complirà amb el seu paper de petonejador.
El muntatge reposa força en el text amb els personatges davant de cortinatges que canvien de coloració segons el marc on es troben (el bosc, el palau...). Tot i que inclou algunes peces musicals, hi són posades més aviat sisplau per força, no perquè vulgui ser un espectacle musical. I tot i que no hi falta l'acció, cops d'espasa de la llum i escut lluminós que salva de tots els maleficis, el seu eix central rau en les escenes de la bruixa Rogallosa que acaba sent tan odiada pels petits espectadors que és insultada a crits, espontàniament, per les seves maldats.
A l'hora de triar entre el bé i el mal, és molt clar on se situen els espectadors primerencs d'avui en dia. Si fossin al circ romà,segles enrere, ¿en quina direcció aniria el dit gros? El bé, salvaguardat com a primera alternativa. Contra el mal perquè ja arriba prou ell sol.
La força tenebrosa de la bruixa és de tal magnitud, que els petits dels més petits, és a dir, aquells que estan per sota dels 3 anys, la reben, en la primera aparició, amb esglai i una certa por, per no dir amb alguns plors. L'avantatge és que, a manera que transcorre la representació, acaben fet-se càrrec de la ficció de l'escenari i acaben afegint-se també a la petició col·lectiva de demanar la forca de la Bastilla com fan els altres.
L'escenografia és mínima. Tots els recursos s'han abocat en el cadafal de la masmorra de la bruixa i en el fus de l'agulla, una gran roda artesanal. Els salts entre escena i escena —segurament perquè quatre intèrprets han de fer el paper de vuit o nou personatges— té els foscos més llargs del que admet la sensibilitat dels espectadors.
Malgrat que els diàlegs volen explicar, i ho fan bé, el que hi ha darrere del conflicte de La Bella Dorment, alguns són més complexos del compte per l'auditori al qual s'adreça i, el fet de ser resolts molts d'ells davant d'un cortinatge, exigeixen una atenció, difícil a vegades d'aconseguir.

Una escurçada de text i un reforçament dramatúrgic dels personatges (la bruixa Rogallosa, el rat-penat, la princesa, la bruixa ermitana, el príncep i la fada Grosseta) faria que, malgrat recórrer a versions de clàssics de clàssics, es produís un cert trencament amb el que ha estat tants anys tradicional i indiscutit.
I la reflexió final s'imposa. Que la princesa depengui d'un petó de príncep blau per desfer-se del malefici ja no inquieta ningú. ¿És que potser el feminisme ha mort i cal cridar visca el feminisme, doncs? A saber què passaria si, un dia, algú s'atrevís a fer que fos el príncep adormit qui depengués del petó d'una noia, princesa o no. És un suggeriment. ¿Qui s'hi apunta?

«SOAP. The Show». Intèrprets: Fernando Dudka, Adem Endris, Marie-Andrée Lemaire, Patricia Holtzmann, Ludmila Nikolaeva, Michael Lanphear, François Gravel i Viktoria Grimmy. Disseny il·luminació: Stefan Friedrich. Escenografia: Daniele Drobny. Disseny vestuari: Heather MacCrimmon. Arranjaments musicals: Tal Balshai. Producció: Gregg Parks. Directors: Markus Pabst i Maximilian Rambaek. Companyia Circle of Eleven. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 maig 2012. A partir 9 anys.
Un s'alegra que Barcelona sigui una de les capitals teatrals d'Europa només per l'oportunitat de donar cabuda a espectacles com aquest. La companyia creada a Alemanya, Circle of Eleven, va estrenar 'SOAP' a Berlín, on el va representar gairebé dos anys, per encetar després una gira intercontinental que, en el seu pas pel Festival Fringe d'Edimburg el 2010, li va representar el passaport cap als millors auditoris.
Només vuit intèrprets, però quins intèrprets! —especialistes en diverses disciplines circenses— protagonitzen una performance de grans dimensions situada en una cambra de bany —consideri's que col·lectiva— on set banyeres blanques —número màgic del gènere fantàstic— es converteixen en els subespais per a cadascuna de les accions.
Barreja de circ, doncs, amb cabaret, però també dansa, òpera, música, teatre de gest, humor sa i comèdia refinada a través d'equilibrismes, malabarismes, contorsionisme i trapezi, entre altres disciplines, amb una passada de xampú subliminalment eròtic de marca blanca i, com a mestra de cerimònies, el paper de la clown de la troupe —una troballa entre la calidesa i la ingenuïtat que es posa els espectadors a la butxaca de seguida— que s'encarrega dels intermedis i del pas d'una acció cap a una altra.
Els adjectius qualificatius podrien ser molts. Però crec que queden resumits en una sensació de confortabilitat per part de tots els espectadors, sigui quina sigui la seva edat o experiència teatral. 'SOAP' és un espectacle sense fronteres capaç de fascinar des de l'espectador de teatre més exigent al passavolant que s'hi troba per primera vegada. I així ho demostren el milió i mig llarg d'espectadors que ha congregat arreu de la seva gira i els plens absoluts que s'auguren en aquesta fugaç estada a Barcelona.
¿Cirque du Soleil...? Sí. ¿Qui se'n salva, avui en dia, en aquest gènere, de no ser titllat de Soleilaire? Però en aquest cas, amb raó, perquè alguns dels intèrprets de 'SOAP' han passat per la carpa del Cirque du Soleil, i la plasticitat, el rigor i la qualitat dels seus números en són la millor prova. A més, la pallassa o clown Marie-Andrée Lemaire, canadenca francòfona, es va formar a l'Escola Nacional del Circ de Montreal.
Espectacle en dues parts —l'aigua escampada obliga a fer una pausa— però, en conjunt, espectacle d'encara no dues hores, amb entreacte inclòs de durada. Entremig, la banda sonora domina tot el xou. No hi ha acció que no estigui fusionada o relacionada amb la música, cosa que té el seu eix principal en les intervencions de la soprano nord-americana, Patricia Holtzmann, que transporta els espectadors a la temptació popular de cantar —i cantar molt bé— sota la dutxa.
Enmig de la banda sonora de clàssics com Mozart o Beethoven, entre altres clàssics moderns com The Doors o Ben Harper, hi ha la 'boutade' d'una cançó de l'estiu de Los Payos, 'María Isabel', de l'any de la picor, el 1969, i també la sensibilitat de la compensació d'una instrumental que als espectadors catalans els resultarà familiar: la 'Teresa', d'Ovidi Montllor, interpretada per la pianola de Pascal Comelade.
La troupe té diferents procedències continentals: Europa, Àfrica i Estats Units i ha passat per les escoles i els circs més cèlebres d'aquest moment i els seus números fusionen el domini de l'equilibri, els malabars, les contorsions o les corretges amb el guió teatral i la dansa contemporània, fins i tot els titelles amb un número amb els dos peus nus de la clown, i amb picades d'ullet al hip-hop, amb la voluntat de fer l'espectacle accessible a totes les preferències.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada