VIERNES 27 DE ENERO 2012
LUGAR: EL GRANER
COMUNICACIONES
DOMINIQUE HERVIEU Y EMMA GLADSTONE
A cargo de DOMINIQUE HERVIEU, bailarina, coreógrafa y directora de la Biennale de la Danse y de la Maison de la Danse de Lyon. Miembro activo del programa “Danse au coeur' Danse a l’école”.
La Dominique Hervieu ha excusat la seva absència,i en el seu lloc, ha parlat Davide Venturini de la Cia TPO, domicilada al Teatro Fabbrichino de Prato, al costat de Florència, i és companyia resident al Teatro Metastasio Stabile della Toscana. www.tpo.it
Us recomanem que aneu a la seva web i mireu primer els vídeos, donat que amb paraules, pot ser una mica difícil d’entendre i explicar què fa aquesta companyia. Ell més o menys ens ho va explicar així:
TPO és una companyia que fa espectacles i instal•lacions per a galeries i museus, o bé permanents per a organitzacions que treballen per a discapacitats. Un tret molt característic seu és que treballa amb les noves tecnologies i de forma interactiva entre el públic, que alhora és intèrpret, i aquesta tecnologia. Els seus components creuen molt en la forta relació entre la dansa i la infància.
Una característica que pot cridar molt l’atenció és que no tenen coreògraf, pròpiament dit. El seu paper no és necessari, ja que per la seva manera de treballar, es recolzen en un heterogeni equip on hi ha, entre d’altres, un director, músic, filòsof, autor, escenògraf, informàtic, etc... que treballen junts, i que intenten imaginar quin seria el resultat visual final, al qual anomenen ‘concept’. Tota representació parteix d’aquesta idea inicial, amb parts variables, tot i que no és en cap moment improvisada.
No és una coreografia tancada, ja que és important que els ballarins es sentin lliures, de la mateixa forma que els infants que prèviament els ajuden a explorar les possibilitats de cada muntatge.
Aquesta és una característica molt important: si han de treballar per a nens, és necessari que s’acostin al seu món. De fet, tot i que els nens no són (els) ballarins, sí que comparteixen característiques d’aquests, com ara la flexibilitat, l’espontaneïtat, el moviment continu i la seva gran energia, i per tant, la seva gran qualitat expressiva.
Per això en un primer moment treballen amb infants, als quals deixen experimentar amb total llibertat, i dels quals ells en van aprenent. Reconeix que normalment, els nens i nenes són capaços d’exhaurir les possibilitats que els mitjans tècnics i les premisses que cada treball té plantejades. Probablement millor que els mateixos ballarins. I a més, creen codis que no existeixen i que ells no havien imaginat.
Per exemple, en els assaigs, i perquè els nens-intèrprets es sentin més lliures, treballen dins d’una cambra aïllada, on hi ha instal•lades unes càmeres que mostren tot el que hi està passant a dins.
I després, els ballarins entenen i apliquen el que han creat els nens, procurant no canviar el llenguatge que aquells han emprat.
Tècnicament, el treball es realitza sobre una mena de ‘catifa’ sensible (té uns sensors) que pot provocar que s’emetin uns determinats llums, imatges en vídeo i sons, que són variables en funció del que fan aquells que hi són al damunt.
Quan van a l’estranger, el llenguatge parlat no serveix per a la comunicació, però fan servir llenguatge corporal, que sí que és universal.
Tornem a la part tècnica:
Els sensors de sota la ‘catifa’, generen sons, per la pressió exercida sobre d’ells. També el ritme crea una variable dels resultats, segons sigui aquest. Fins i tot hi ha sensors que capten el moviment ‘aeri’, és a dir, el que no pressiona directament, però travessa l’aire que hi a per damunt la catifa. Com que es modula la intensitat, alçada i velocitat de tots els moviments i pressions, es va creant la ‘història’ d’imatges i sons...
...perquè hi ha una història, la que els ballarins ens expliquen.
Aquesta relació entre humans i enginys mecànics és molt propera a la que els infants tenen amb els ordinadors, videojocs, etc, per la qual cosa a ells els és molt familiar, i el que fan aquests espectacles és crear un ambient en el qual, aquestes experiències no són totalment individuals, sinó que es posen en comú amb els altres. Primer, amb d’altres infants, i després amb els ballarins de la companyia. Això generarà una experiència ARTÍSTICA, més enllà dels mitjans tècnics usats.
Un punt de partida habitual són els jardins, com ara el jardí japonès o el jardí islàmic, una manera d’acostar els nens a elements naturals, com ara arbres i plantes, pedres, ocells, aigua, tot i que en entorns urbans.
Aquesta creació intuïtiva, permet l’accessibilitat a nens petits i a discapacitats, i permet que tinguin experiències úniques, que potser d’altres maneres no podrien tenir. Un exemple són els cecs, que a banda de percebre els sons generats, de vegades perceben les ‘ombres’ molt subtilment.
El Davide conclou que, aquesta tecnologia tan sofisticada és molt important per a aconseguir aquests resultats.
Els inicis de tot això, per resumir-ho, van ser a Lisboa, tractant amb nens amb dèficit d’atenció. Com que no es podien comunicar amb paraules, per la barrera de l’idioma, van començar a treballar amb l'ordinador,. Els nens s'anaven movent, creant una coreografia induïda, on s'incorporaren sons, i més tard els ballarins els van imitar, perquè els nens s’anessin incorporant. Així els nens es van identificar amb el teatre i la comunicació.
Al tornar a Itàlia van demanar a un jove estudiant d'enginyeria, per aconseguir que la relació amb les imatges fos interactiva. Aquest, un temps després, va portar-los una catifa amb sensors rudimentaris, que produïen sons a través d’un sistema MIDI (el mateix que s’utilitza en informàtica musical i sintetitzadors), i per tant podien fer música amb la catifa. No sé perquè, em va venir la imatge de la pel•lícula ‘Big’ de Tom Hanks, on el protagonista toca una melodia trepitjant les tecles un piano gegant.
Per finalitzar, ens explica diversos projectes amb els quals han estat darrament o que estan preparant:
- TV musical, on els nens van creant melodies en comú, amb els seus gestos. A l’haver-se de fer entre varis, se’ls fa concients de la importància de la coordinació, per exemple dins d’una orquestra o una banda de música actual
- Al Grec presentaran un treball sobre la vida de les ovelles a Islàndia.
- A Austràlia, van fer un seguit d’accions inspirades en la vida i la cultura dels aborígens, amb els escenaris del desert i la companyia sonora del didgeridoo (instrument tradicional aborígen).
- Per finalitzar, reconeix que els espectacles i accions fetes fins ara eren per a molt poca gent, i que han rebut l’encàrrec de fer un espectacle per a uns 200 espectadors, en un teatre a la italiana.
DANZA EN LA ESCUELA
10:30 h. COMUNICACIÓN 2 al final a les 11 h.
A cargo de EMMA GLADSTONE programadora y productora Sadler’s Wells, en el dept. Young audiences and work for young audiences in Sadler's Wells Theatre
DE LA IDEA AL DISEÑO Y DISTRIBUCIÓN DE UN ESPECTÁCULO PARA NIÑOS Y jóvenes
L'Emma ens explica que l’inici del seu interès pel tema li va venir de constatar que no trobava espectacles de dansa contemporània per dur a la seva filla. Això va fer que comencés l’any 2005, al Sadler’s Wells www.sadlerswells.com, Un centre de creació i d’investigació, amb vàries sales i unes 1500 places, que ha comptat ja amb la residència d’algunes formacions catalanes i espanyoles. El nombre de funcions anuals és d’unes 900.
A part de les xifres, l'Emma ens ha comentat vàries coses interessants:
- La seva feina és la d’una productora, que cerca companyies per a que facin creacions al seu centre.
- El que ella busca en els treballs de les companyies seleccionades, es pot resumir en: que siguin expressius, originals, personals i valents.
- Creu que cal ser ambiciosos buscant i creant espectacles per al públic jove.
- Els programadors britànics creuen que és difícil trobar bones produccions per a nens i joves. De fet allà són més aviat escasses, especialment de dansa. Una de les causes és que els professionals de la dansa són massa seriosos,no s’ho passen bé treballant, i ells intenten fer-los veure que per treballar per a infants, cal que s’ho passin realment bé.
La segona part de la comunicació va versar sobre una de les seves grans línies: la investigació.
Ens comenta que tenen uns fons destinats exclusivament a això, i una de les caractarístiques dels treballs recolzats, és que no tenen data d’estrena: un cop conclosa la primera fase del treball, poden triar si volen finalitzar o no el projecte –fer un espectacle i estrenar-lo-, o deixar-lo com un pur treball d’investigació.
Una de les condicions importants és que han des ser projectes de gran format, que sovint són els que tenen més problemes per a dedicar un espai a la investigació, principalment pel seu finançament.
Ells entenen que l’artista, exercint el seu art, està exercitant la seva llibertat, per tant consideren que ells han d’ajudar-los a fer mmillor la seva feina, per exemple posant-los en contacte amb professionals que els ajudin (com per exemple músics, tècnics, il•luminadors, etc...).
L’objectiu és sempre arribar a bastir una obra lúdica, expressiva i personal (com els criteris que esmenta al principi), inculcar a les companyies que un bon material gràfic, i especialment un bon vídeo, poden resultar determinants per a realitzar un bon màrqueting de l’espectacle, i per tant que els programadors els contractin, i que el públic acudeixi a les funcions. Al capdavall, el llegat més important del treball al seu centre, a part dels resultats artístics, és que després l’espectacle pugui fer una bona gira.
I finalment, i com a cloenda, ens va parlar de Programació.
El 70 per cent de tot el que programen, és de producció pròpia o coproduït.
Ens comenta que Aracaladanza va estar en un dels projectes de creació, doncs consideraven que el seu ús del color podia ser interessant en espais més grans (com el seu teatre), tot i que, per facilitar les possibles gires de l’espectacle, van treballar en dues escales: la més gran (van ser programats als ‘Family Weekend’ del Sadler’s Wells, la seva programació familiar, on curiosament no podien entrar adults), i la més petita, per quan un espectacle gira i no sap mai quina mena d’espais es trobarà.
Finalment, des del seu punt de vista de productora, ens confirma que hi ha molt poques coses que estiguin bé al Regne Unit, pel que fa a dansa per a infants... com a molt un parell.
Per això, van iniciar un treball amb escoles de dansa, coreògrafs i companyies experimentals, amb l’objectiu que els professionals es prenguin seriosament les funcions familiars i escolars, ens comenta que són optimistes, tenint en compte els resultats del treball esmentat.
Conclusió final:
Com a centre d'exhibició, estan al centre d'aquesta cadena que hi ha entre creació artística i arribar al públic final. Per això, es senten responsables de seleccionar propostes ambicioses, donar espai a la investigació, i ajudar a vendre-ho al més ampli ventall possible d’espectadors o programadors.
11:30 h. DEBATE Y COLOQUIO con los participantes.
Aquí diversos assistents van formular preguntes pels ponents de les dues comunicacions, el Davide i l’Emma. Faig una síntesi apressada de les que em van semblar més interessants.
Preguntes al Davide:
- A una pregunta sobre el perquè de la utilització del vídeo, ell respon que prové del món de les arts visuals, com ara el vídeo i la fotografia. En principi, la companyia feia teatre visual, però la utilització de mitjans digitals els ha permès ‘reinventar’ la companyia.
- Aclareix que, tot i utilitzar aquests mitjans, no els volen posar al centre de l’activitat.
- A un parell de preguntes sobre si es plantegen utilitzar també olors, ens diu que ho han provat de diverses maneres, però que els resultats, en infants, no han estat gaire bons.
- Edat dels destinataris: es centren en nens entre 4 i 8 anys, principalment. Pot ser ampliable, però els nens de 8 a 12 (segons ell) són més crítics, però per exemple a les funcions familiars hi ha molta barreja d’edats, i del que està segur és de que qualsevol pot apreciar aquest tipus de treball.
Preguntes per a l’Emma:
- A l’hora de programar el seu centre (ens comenta que no és ella sola, que al menys 3 persones en participen), volen que el ventall de coses que veuen és molt ampli, i trien allò que els sembla més ric i motivador.
- Amb les entrades a les seves funcions al mateix centre, financen el 86% del pressupost del centre.
- Un espectacle de gran format, els costa aproximadament unes 9000 Lliures esterlines, mentre que un de petit pot costar unes 3-4000. (N.E.: Com és normal, en els dos casos, aquestes xifres em van sorprendre, donat que no es corresponen amb el que sol ser comú al nostre país).
- Pel que fa a les programacions familiars, en cap cas les consideren una estratègia de creació de nous públics... per la evident raó que els nens i nens que van als espectacles JA SÓN PÚBLIC.
- Respecte a l’educació dels infants per entendre el que van a veure, es comenta que al nostre país molts pares es passen tot l’espectacle explicant als nens què estan veient (o millor què interpreten ells que veuen. A tot això, l’Emma diu que procuren que els nens facin alguna mena de treball preparatori abans d’entrar, i que després d’algunes obres, s’estableix un diàleg entre públic i companyies.
12:15 h. COOFE'BREAK
12:30 h. FUNCIÓN ESPECIAL
La compañia ARACALADANZA presenta su nuevo espectáculo a socios y participantes CU'CUCO (bebés 0'3 años)
Veieu aquí el comentari que n’he fet al mateix bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada