En un anterior post, us explicàvem l'argument i temàtica de Reacció, l'obra que es representarà al SAT! de Barcelona fins el proper cap de setmana.
Una obra per a un auditori adult, però també Jove, ja que un dels protagonistes és un adolescent a punt d'acabar la Secundària Obligatòria (pensem que és de Lutz Hübner, un autor alemany, no sé en aquests moments coincideix exactament amb la nostra ESO), i l'altre una professora que li dóna classe de socials.
Aquesta és agredida un dia en què aquell li exigeix que li pugi la nota per arribar a la mitjana que necessita. Lluny de denunciar-lo, la professora decideix intentar ajudar al noi amb classes particulars. Planeja durant una bona estona, fins a quin punt es pot interpretar aquest interès d'ella per ell com una certa atracció, i com ambdós, cadascun pel seu costat (en molts moments, l'obra és més una successió de monòlegs alterns que un veritable diàleg) creu tenir el control de la situació, és a dir, el poder. I com de mica en mica, van cedint a moments d'incertesa, de temors, de ràbia, trencant els rols del principi...
Més enllà de les reflexions que es fan sobre la educació a dia d'avui, i de cap a on va, la solvent direcció d'Oscar Molina, i sobretot les profundament creïbles interpretacions dels seus dos protagonistes, Albert Carbó i Lídia Linuesa, van fer-me reflexionar sobre dues temàtiques que van més enllà.
De l'actitud de la mestra, un apropament a la forma de pensar i sentir de les dones (persones) maltractades, i de com un pot arribar a relativitzar el mal present i el risc del futur, pensant que pot 'salvar' a l'altre de sí mateix.
I de l'evolució de l'alumne: de com hem criat i criem en la societat actual a petits tirans i tiranes, que ho han tingut tot en l'aspecte material, encara que clares mancances d'ordre i de vida familiar (un quadre típic, bastant ben reflectit a l'obra en la veu del pare), i recolzat per un 'estat de coses' a nivell social, que no ajuden precisament a la correcta educació dels joves. Començant pels mitjans de comunicació (i els esperpèntics personatges que hi passen per herois, acompanyats dels missatges publicitaris a l'estil 'ets lliure, fes el que et doni la gana') i acabant pel desistiment d'aquells que haurien de donar exemple, com ara pares, mestres, persones públiques i autoritats.
Però amb tot, i encara assumint que el final és profundament depriment (el jove vol agraïr l'atenció de la professora, cometent una barbaritat per protegir-la), ve a dir-nos que, to i ma ser de la forma que voldríem, tot el que sembrem de bo en un jove germinarà en el futur.
Contradictori, allunyat de tòpics. Vaja, que després has de reflexionar...
Em queda el dubte de com es quedaran els adolescents que tenen l'edat del protagonista. No de què diran, de si els hi ha agradat o no.. no! De com es quedaran de debò davant de la cruesa del relat.
A destacar, en l'aspecte tècnic, la il·luminació amb dos potents panorames a banda i banda de l'escenari, que permetia als actors anar a buscar la llum que els convenia... la utilització d'un vídeo enregistrar amb adolescents reals d'un institut de Barcelona, que a més compleix la funció de 'crèdits' al final de la funció, i manies meves, la banda sonora formada per Coldplay, tot i que seria altament recomanable abaixar una mica el volum.
I el veritablement important en el teatre: com he dit abans, vaig entrar de cap a peus de l'espectacle perquè els actors me'ls vaig creure des del primer moment. UNES ESPLÈNDIDES INTERPRETACIONS.
Tot plegat per recomanar-vos que no us perdeu alguna de les darreres funcions de l'obra. Alguns comentaris sentits del públic al sortir, em van confirmar que no vaig ser l'únic a qui va agradar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada