Entrevista a Jordi Monserdà: "Em considero un artesà titellaire"

"Li vull donar al certamen valor afegit, amb espectacles difícils de veure a tot l'Estat"
Publicat a http://www.contrapunt.cat
Divendres, 13.4.2012. 06:15 h


Nascut a Mollet el 1970, Jordi Monserdà ha dedicat la seva vida a les titelles. Forjat a l'àmbit del lleure infantil, de ben jove ja va apostar per l'animació de carrer i els putxinel·lis, fins a convertir l'afició en el seu modus vivendi i fundar Galiot teatre fa prop de 20 anys, acompanyat de Meritxell Serrats. Fa set anys va començar a gestar la Mostra de Titelles de Mollet, que arriba a la seva sisena edició amb un creixement espectacular. -per Montse Eras

-La teva activitat lúdica i cultural es va iniciar en el món del lleure infantil.
-Vaig començar a l'esplai Tuareg de ben petit fins que vaig arribar a l'etapa de monitor. Tota aquesta trajectòria fins a passats els 20 anys, ens va portar a un grup de nois de l'esplai a crear un grup d'animació. En aquells temps, just abans dels jocs olímpics, es portaven molt les txanques. Aquí va néixer la companyia L'Aixeta, quan Tuareg estava al passatge de la Pau, l'any 88.

-I com va ser el salt al món titellaire?
-Cap a l'any 92 vaig marxar de la companyia, perquè jo havia actuat per la Fura dels Baus, per Comediants, per Xarop de Canya, per molts grups d'animació de carrer. Tocava moltes tecles de les arts escèniques, però em vaig adonar que volia definir-me dins una vessant i em va agradar molt el putxinel·li. I amb dos nois més de L'Aixeta vam muntar un grup de titelles i vam fer un espectacle, La màgia dels fruits blaus. Només vam fer una actuació, vam omplir Can Gomà amb una obra de titelles.

-I aquestes primeres ja les vas fer tu?
-Sí, per fer-les vam tenir de mestre el Cesc Bas, que tenia un taller a Martorelles. Ens va ensenyar tot el procés. És curiós que, en el procés, hi va haver una titella que ens va sortir amb el nas una mica tort i la vam aparcar. L'any 2001 la vaig retrobar. El Cesc Bas ja havia mort i quan vaig veure aquella titella vam decidir fer-li un petit homenatge, i vam estrenar a la festa major de Gallecs El Quimet i el seu tricicle, amb el personatge principal que era aquesta titella del Cesc.

-Aquest espectacle ja estava produït per Galiot. Com va començar la companyia, doncs?
-Jo ja havia anat a Barcelona a estudiar amb diferents mestres, com el Jordi Bertran que enguany torna a la Mostra, i altres vinculats a l'institut del teatre. A partir d'aquí decideixo crear la companyia amb una altra persona, però que als dos anys va marxar i vaig continuar sol, fins que va venir la Meritxell Serrats. Vam començar amb contes a les biblioteques representats amb petites titelles i escenografies.Aquest va ser l'origen.

-Ara porteu ja 18 anys.
-Sí, la trajectòria dels primers 9 anys la vaig haver de compaginar amb una altra feina, fins al 2001. Ho tenia com una afició i el cap de setmana ja era titellaire professional, però era la meva segona feina. Necessitava una feina estable per poder tenir el meu espai de creació.

-I com va passar a ser la primera?
-Portava 16 anys treballant a una empresa multinacional i un dia, en ple Nadal, vaig decidir deixar-ho tot i fer una canvi de rumb a la meva vida. Va arribar a un extrem que veia que cada cop dedicava més temps al teatre i tenia més taules. Va ser quan vaig plegar i vaig començar de zero. Amb la Meritxell vam crear l'empresa i la infraestructura a Mollet, amb un espai escènic i un despatx darrera del parc de la Farinera. Li diem l'espai de creació.

-Però també teniu un taller.
-Sí, perquè allà no podíem aixecar estructures perquè estem a sota d'uns blocs de pisos. Casualitats de la vida, vam trobar un espai obert, amb pati, precisament al carrer de darrera d'on Cesc Bas tenia el seu taller. Allà tenim tota la part de construcció. Quan ho tenim ho baixem a Mollet.


-I com és el procés de creació d'un espectacle de Galiot?
-Comencem a pensar si hem de fer un clàssic o un espectacle de creació pròpia. Quan un dia surt la història, primer de tot escrivim la història, fem tot el guionatge, l'estructuro tota amb dibuixos, el llistat de personatges, quines tècniques de manipulació utilitzarem... A partir d'aquí, anem a buscar tot el material i estem un mig any construint perquè ho fem paral·lelament amb la producció i escenificació de la resta d'obres. Quan tot està acabat, arriba el director, si cal, i assagem durant uns tres mesos. Tot plegat ens porta un any.

-I heu estat bastant productius.
-Una companyia, per les exigències del mercat, ha de crear un espectacle biennalment. Però no aparquem els espectacles. Actualment en tenim vuit en cartellera perquè penso que cada obra té el seu lloc, espai i públic.


-I Galiot fa tots els formats, des d'espectacles petits per a escoles a animació de carrer.
-Sí. Tot i que cada cop més demanem escenari per respectar el nostre espai. Fem de tot, però, perquè crec que hem d'arribar a una escola bressol, amb 30 nens, i a un teatre amb aforament de 750 localitats, com Pinotxo. Tenim espectacles itinerants, fem espectacles a mida per a grans esdeveniments i tenim espectacle de format mitjà, tant d'interior com d'exterior.

-Deies, però, que et sents més còmode en escenari. És més fàcil que es prengui més seriosament el teatre infantil?
-Sí, Encara costa que les institucions i el públic valori la professionalitat del teatre infantil com el d'adults, malgrat els anys que portem lluitant. Es pensen que, com que som quatre nens, fem tres coses amb quatre cadires. I no és veritat, perquè a vegades estem per sobre dels espectacles d'adults i mantenim circuïts que ells no tenen.


-Sembla, però, que s'havia avançat en aquest sentit. També amb l'ajuda d'entitats del foment del teatre com la Xarxa i Rialles.
-Nosaltres fa molts anys que hem treballat amb la Xarxa. I fa uns 10 anys semblava que havíem avançat molt, però de fa quatre anys ençà hem baixat tres pisos avall. Ara la cosa està molt precària. Per això, cada cop em ve més de gust fer un espectacle per a una sala amb unes característiques concretes. Tot i que ens costa molt dir que no i, ara més que mai, s'ha de fer de tot, sortir al carrer, actuar sense escenari... Has de donar molt per molt poc.


-I en tota aquesta trajectòria, quantes titelles deus haver construït?
-Doncs, ara que ens apropem als 20 anys, vam fer un inventari i n'hem construït unes 400 documentades. Hem fet 12 espectacles amb una mitjana d'entre 6 i 12 titelles per a cadascun, més col·leccions diverses que tenim.


-Algunes es poden veure a l'exposició que ara està instal·lada a l'Abelló.
-Quan vam decidir amb el Museu fer l'exposició, vam trobar sis titelles de la col·lecció de l'Abelló i la Pepa Ventura [gerent del Museu] em va dir 'Jordi, per què no portes alguna cosa'; i en vam trobar 60 titelles de tot el món. De tota la nostra col·lecció, n'hi deu haver unes 200 de les que s'han de guardar.

-Per al futur Museu de la Titella de Mollet?
-Tothom m'ho diu, però, de moment, tot aquestes fustes ens donen de menjar. Tenim molt clar que ho guardarem. Què en farem? No ho sabem. Ara, la ciutat i l'Ajuntament saben que ens faria il·lusió. Si tenim una mostra i una companyia amb un patrimoni tan gran -si desplegués tots els espectacles, ompliria set Mercat vells... això et permet fer alguna cosa. El somni seria que tot això es pogués ensenyar. Ara ho tenim empaquetat, fins i tot els carruatges de l'any 88 que es van inaugurar a la Fira d'Artesans.


-Hi has tingut sempre molta vinculació amb la Fira d'Artesans.
-Sí, perquè jo em considero un artesà titellaire. I cada any estrenava espectacle a la Fira.

-I com se't va ocórrer que Mollet acollís una mostra de titelles?
-Ho recordem molt. Fa set anys tornàvem de Vigo, del Titirirua. Vam fer 12 hores de camí i a les 7 de la tarda arribàvem a Jaume I. Vam aparcar la furgoneta i vam baixar les escales de Sant Vicenç. Era festa major i ens vam trobar l'alcalde i el regidor de Cultura i els hi vam explicar d'on veníem. I allà va sortir una frase: 'Mollet, com n'és de gran, i amb l'experiència d'una companyia com Galiot, podria tenir una mostra de titelles'.

-I dit i fet!
-Això va ser a l'agost i vam dir que en parlaríem a l'octubre. Llavors hi vam portar un projecte que era una antologia de Galiot, perquè no volíem demanar res a l'Ajuntament, sinó que veiés que la gent responia i que s'ho podria estimar. Vaig fer cinc espectacles el cap de setmana i l'únic que va venir de fora va ser el meu mestre Jordi Bertran, amb una petita subvenció.

-I ja ha fet sis anys.
-La mostra se l'estima tothom; tothom hi troba el seu espai. El calendari festiu de Mollet estava definit i encabir la Mostra era complicat. Ens van fer un vot de confiança i als cinc anys l'alcalde va explicar que ens havia dit que plantàvem una llavor i que ja veuríem què naixia. I ha nascut una mostra que s'ha fet internacional i que si no fos per l'actual situació econòmica podríem anar més ràpid.

-Però cada any hi ha novetats.
-Sí, aquest any és la implicació del comerç, amb els aparadors amb titelles.

-La vostra experiència a fires i mostres d'arreu us facilita, a més, la tasca de programació.
-Tenim un gran avantatge és que coneixem tot el mercat, les estrenes i la gent. Nosaltres quan truquem una companyia ens parlem de tu a tu. Nosaltres quan acaba la mostra, marxem a Igualada, després a Lleida, després a Viladecans... a totes com a programadors. Quan un espectacle ens encaixa en els aspectes tècnics que tenim, cal un espai idoni, i el pressupost que, de moment, encara està per sota d'altres festivals. Amb tot, tenim una programació i una imatge de cara en fora molt important.

-I ha patit retallades el certamen.
-Sí, en els darrers dos anys. Però la Mostra no ha perdut, perquè hem negociat amb les companyies. A més, aquest any ens han ajudat les botigues de Mollet Centre Comercial. Cada any hem tingut menys diners, però estem fent una mostra més gran. Ens hem espavilat també a buscar patrocinadors i les companyies també són més flexibles.


-I cap a on ha d'avançar la mostra.
-La mostra ja és internacional, però només ve una companyia de fora, perquè el cost és important. En els propers dos o tres anys m'agradaria poder-ho ampliar. La meva il·lusió és que, amb el mateix format, sigui un punt de referència en espectacles a nivell europeu. Vull que la mostra es diferenciï dels altres festivals i el valor afegit que li vull donar és que hi vinguin espectacles difícils de veure en tot l'Estat.


-Un exemple?
-Enguany anava a venir un titellaire de l'Índia, que té un visat especial per anar pel món. Ho tenia mig lligat, però se m'ha escapat. Han de ser produccions peculiars, per exemple d'uns artesans de Bèlgica que té unes titelles molt especials... És important una estructura de mostra que arribi a tots els formats i edats. I ara només ens falta aquest valor afegit.


"Em considero un artesà titellaire" - Contrapunt