Crítiques: El petit elefant, del CT de Lleida, al Tantarantana. Delicat, petit, i espavilat!

Dimarts pel matí vaig anar a veure una sessió escolar del Petit Elefant, l'obra basada en el conte de Rudyard Kipling, a càrrec de la companyia del Centre de Titelles de Lleida, i que serà al Tantarantana de Barcelona fins a finals de febrer, també per a públic familiar.

Ens explica la senzilla història d'un elefantet, amb una tendra i amorosa relació amb la seva mare (com, si no?) que, impulsat per la seva curiositat natural, i sense encomanar-se a ningú, inicia un viatge cap al riu Limpopo, per saber què mengen els cocodrils. Més enllà dels resultats finals de les pesquisses, l'important és el viatge, i els animalets que pel camí va trobant, els quals li ensenyen... o fins i tot als quals ell ensenya coses.

Tot amb un ritme natural, inifantil, dolç (hi ha coses que, fetes d'una altra manera, podrien espantar als petitons) i amb algunes dosis d'humor. El camí passa amb els canvis escenogràfics* i les cançonetes que van interpretant -de forma encisadora- les dues titellaires-actrius de l'espectacle.

Una bonica història, versionada per Pablo Vergue i Joan-Andreu Vallvé, i dirigida per aquest darrer.

Sempre he pensat que el millor entorn per veure si un espectacle funciona realment bé per a nens són les sessions escolars, on els infants no estan al costat d'un adult que els 'moderi' i on, si la cosa no funciona, és més difícil que passi desapercebut.

El Petit Elefant, per descomptat, funciona perquè és una obra pensada i feta per als petitons: probablement, a partir de 6-7 anys començarà a ser massa 'infantil', tot i que a partir de l'edat adulta ens pot tornar a agradar, i molt.

*Si li hagués de treure una petita pega, seria escenogràfica, ja que la tendència dels darrers espectacles del CT deLleida, a fer escenografies més... artificials (metàl·liques, rectilínies...) i allunyades de la figuració naturalista, i a fer els canvis entre elements que ja hem vist al principi -que van canviant de situació per a representar llocs nous en cada escena-, penso que necessita repensar-se per no fer-se reiterativa. No ho dic només per ells, sinó perquè quan un 'estil' es posa de moda i tothom s'hi apunta, de vegades se n'abusa (imitadors del que funciona i sorprèn al principi, sempre en hi ha, tots ho sabem) i correm el perill de quedar, com deia l'inefable Wilde, 'repentinament passats de moda'.

Però, en conclusió, us recomano que si teniu fills entre els 2 i els 5-6 anys, no us perdeu aquest espectacle que a vosaltres us agradarà tan com a ells, i fins i tot us farà vessar alguna llagrimeta de tendresa a l'observar la relació entre mare i fill elefant.

Aquí us deixo també una crítica que he trobat, de l'Andreu Sotorra.