El seminari sobre L'ESCENA I ELS NOUS PÚBLICS ha convocat multitud de professionals, programadors i cares conegudes del sector
Aquí teniu una petita crònica, amb la síntesi del més important que s’ha dit, segons les nostres notes. En vermell, el programa original.
PROGRAMA
18'30h. Presentació del Codi de Bones Pràctiques professionals a les arts escèniques i musicals per a infants i joves:
• Sra. Pilar Parcerisas, vicepresidenta primera del CoNCA
Fa dos mesos es va acabar el pla, que ha estat coordinat i redactat pel Jordi Colminas, i estava llest per a ser distribuït entre els professionals i programadors, i a petició del Jordi Cartanyà han fet aquest acte de presentació. El pla ja és a la web del CoNCA, així com la seva versió castellana.
• Sr. Jordi Cartanyà, president de l’Associació Professional de Teatre per a tots els públics (TTP)
Després d’una breu introducció històrica sobre la TTP i el Pla Integral de les arts escèniques per a infants i joves, ens informa que el codi de bones pràctiques era una exigència d’aquest darrer, i que el CoNCA va voler fer-lo realitat, encomanant-lo al Jordi Colominas. Per alguns, el codi els confirmarà les coses que ja fa i creu obvies, per a d’altres els recordarà que hi ha coses que potser ja tenia presents però no fa encara, i afecta per igual a companyies, programadors, sales... Són temes que estan tractant a la Taula de seguiment del Pla Integral.
• Sr. Jordi Colominas, redactor del Codi de Bones Pràctiques professionals a les arts escèniques i musicals per a infants i joves
Ens descriu breument la seva trajectòria, destacant el seu pas per Comediants i la direcció de la Fira de Tàrrega. El CoNCA li va encarregar la redacció del codi, per la qual cosa es va estar entrevistant amb diferents operadors del sector, tant companyies com programadors, permetent-li assolir una visió general del sector. Considera que potser el títol és massa ‘ampul•lós’: es tracta senzillament d’un seguit d’indicacions i orientacions, per facilitar el rigor i la professionalitat en el desenvolupament de la feina. Potser alguns consideraran impossible acomplir-les totes, però en tot cas serà una eina de reflexió de com es fan les coses i com s’haurien o es podrien fer.
Ens confessa que una de les seves obsessions en relació al sector, és que el mercat ha condicionat massa la feina, per damunt dels plantejaments artístics. Hi veu massa rutina, inèrcia, previsibilitat... i unes companyies condemnades per la supervivència.
Ens fa la reflexió final, que el paper ‘iniciàtic’ en l’experiència artística, que tenen per als infants els primers espectacles que van a veure, fa que si aquestes no són positives, podria apartar del camí als futurs espectadors.
18’45 h. Intervenció de Mme. Armelle Pommete, responsable d’acció cultural i públic jove del Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà.
L’Armelle, després d’admetre que no té una gran experiència (només des de que s’ha obert el complex Arxipèlag, el 2011), ens descriu les accions que des del Teatre de Perpinyà es realitzen de cara al foment dels públics joves.
En resum, es tracta d’una feina on col•laboren tots els nivells de l’administració, així com els operadors del territori, especialment els espais, els mateixos artistes i els centres escolars i les famílies.
Ells planifiquen totes les accions a partir d’una fixació prèvia d’objectius i estratègies, i la elaboració d’uns ‘recorreguts’ i uns materials pedagògics adients. Sovint posen en contacte els infants i joves amb els artistes, a través de sessions especials, o bé abans o després de les representacions, ja que molts d’aquests artistes són residents als diferents espais, així com visites comentades als mateixos espais.
També treballen molt colze a colze amb les escoles i les famílies, orientant-les a que coneguin les diverses ofertes culturals que hi ha en proximitat, i establint polítiques tarifaries que permetin un consum cultural regular: ens posa l’exemple d’un abonament de 6 euros per membre d’unitat familiar, que permet veure 3 espectacles.
Oferir varietat de continguts i facilitar que els propis joves coneguin de prop el procés creatiu, i acabin elaborant la pròpia cultura, són part important d’aquesta política.
19’10 h. Torn obert de preguntes amb els assistents.
En resposta a algunes inquietuds dels assistents, dóna algunes xifres aproximatives del pressupost de tot això, que a tots ens sembla molt baix (l’aportació del Teatre a aquest programa és de 20.000 euros, més o menys igual que la regió i l’estat, en total uns 60.000 euros), potser perquè no deu incloure les despeses de personal, que formen part del pressupost general del Teatre, i perquè els artistes que intervenen són residents, i les seves sessions amb infants i joves formen part dels convenis d’aquestes residències.
Finalment, algunes altres xifres ens donen la clau: en una temporada es programen 10 espectacles, de cadascun dels quals es fan 3 representacions: dues escolars i una familiar.
Ens assabentem finalment que a Perpinyà no hi ha cap altre operador cultural que ofereixi de forma regular sessions d’aquest tipus.
19’30 h. Intervenció de Mr. Franky Devos, director del Centre BUDA de Kortrijk (Bèlgica).
Franky Devos és autor de dos llibres traduïts al castellà, sobre màrqueting cultural per a infants i joves: Jóvenes pero alcanzables, Técnicas de márketing para acercar la cultura a los jóvenes i Infancia, cultura y comunicación. Ambdós són a la biblioteca del CoNCA.
Buda és el nom que té un barri de la ciutat de Kortrijk, a Flandes, que correspon a una illa que hi ha al riu Leie, que travessa la ciutat. Allà es va crear el 2006 el Centre d’Art Buda. Aquesta ciutat, que no és gaire gran, és però un dels vèrtex del triangle format per la ciutat francesa de Lille (i la seva àrea) i la flamenca de Toumai.
Ens ha explicat, especialment, la seva experiència en una programació de cinema que hi fan un cap de setmana al mes:
- Van voler segmentar les pel•lícules, bàsicament en tres franges d’edat, fins a 7 anys de 7 a 14 i adults, però han comprovat que les sessions segueixen tenint molta barreja d’edats, donat que els pares volen compartir l’experiència amb els fills.
- Van descobrir que les que prenen la decisió d’anar-hi són bàsicament les mares, per la qual cosa van usar els llocs que aquestes freqüenten per a fer-ne la difusió (perruqueries, gimnasos...).
- La celebració de festes d’aniversari, amb projecció de pel•lícula inclosa, ha tingut tant d’èxit que ho han hagut de restringir a dues per dia.
- Alternatius
- Correctes
- ‘Machitos’
- ‘Juerguistes’
De tots, els dos darrers són els més nombrosos, els que necessiten demostrar la seva virilitat, i els que necessiten divertir-se en tot moment, respectivament.
Van decidir fer una programació on s’oferís una pel•lícula diferent per a cadascun d’aquests grups, i sorprenentment va tenir molt d’èxit (això l’ha dut a la conclusió que moltes de les teories dels seus propis llibres estaven una mica allunyades de la realitat).
El que fan és que no volen grups escolars com a tals, sinó que vinguin grups de joves fora d’horari. A la vista de les reserves, acaben projectant a cada sala (d’aforament diferent) les pel•lícules d’acord amb el nombre d’espectadors previst. Tampoc fan grans introduccions abans de la projecció, només uns 5 minuts perquè tinguin pistes del que van a veure. El resultat és espectacular, i els joves surten de la sala explicant l’argument de la pel•lícula a d’altres companys, tot fent-los venir ganes de veure-la.
I com que ha hagut de reduir pressupost (ells també!), ha acabat per eliminar coses molt ‘experimentals’ que atreien a poc públic.
Una altra conclusió que ha tret de les moltes (també) iniciatives que no han tingut èxit, és que el joves no sempre estan interessats en les coses innovadores, sinó que de vegades ja els està bé una cosa més o menys tradicional o convencional.
Per acabar, ens relata un sistema de promoció que fan servir per un festival que anomenen Next@home, i que consisteix en emular les sessions ‘Tupperware’, és a dir, acudir a una casa on prèviament diversos joves que es coneixen han quedat, per explicar-los de prop les activitats del festival. Ha resultat ser molt eficaç.
20’00 h. Torn obert de preguntes amb els assistents.
No hi ha pregunges.
20’10 h. Taula rodona:
• Sr. Salvador Sunyer, director d’El Canal. Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona
• Sr. Òscar Rodríguez, director artístic de La Mostra d'Igualada – Fira de teatre infantil i juvenil
• Sr. Joan Morros, coordinador de l’Associació “El Galliner” de Manresa.
• Sra. Margarida Troguet, directora del Teatre de l’Escorxador de Lleida
Modera: Jordi Cartanyà, president de l’Associació Professional de Teatre per a tots els públics (TTP).
El Joan Morros explica la seva experiència els primers anys de Rialles, i l’associació cultural el Galliner, i com van fer una pionera experiència de crowdfunding, venent entrades dels dies de l’estrena del teatre Kursaal, aleshores un projecte, que va trigar uns anys a fer-se realitat. Reflexiona sobre que de vegades es fa teatre ‘per a joves’ i no ‘amb’ els joves. Ells acostumen a funcionar a base de ‘Brainstorming’, sobre la base que varis cervells pensen més i millor que un de sol. Creu que sovint els que programen, pensen poc en el públic destinatari dels espectacles.
Una reflexió interessant: en el futur de l’espectacle, al menys a mig termini, no sembla que hagi de canviar el fet que es faci en directe.
L’Òscar Rodríguez es queixa que no hi ha hagut mai una política de mig-llarg termini per a la formació de públics, i la manca també històrica de relació amb el món educatiu. Es pregunta com fer que vinguin més espectadors al teatre, tot posant de relleu que el nostre públic es renova cada 8-10 anys (creixen), per tant difícilment es cansa dels nostres productes. En tot cas això li pot passar als adults, que resten en aquesta edat molt més de temps.
Posa en evidència que els espais privats, sense suport públic difícilment poden subsistir, i que una bona ‘pràctica’ per a ells és crear una línia de treball i programació ben definida i ser coherents amb ella, per a connectar amb el segment de públic que la valori.
El Salvador Sunyer recorda que fa molts anys, les companyies infantils, sobretot funcionant dins de ‘la Caixa a les escoles’ cobraven comparativament molt més que les d’ara, i els espectacles d’aquest sector eren comparables amb els de l’exterior. Ara han de fer-se per a poder pagar-se amb el taquillatge, i han de ser ràpids de muntatge i desmuntatge. També els aforaments que a fora es consideren correctes aquí es superen, per aquest motiu.
Ell aposta per dos tipus de companyies, que no siguin competència: les que tinguin unes dimensions i nivell de producció comparables amb les companyies d’adults, per als mateixos circuits, i d’altres més senzills per a circuits més alternatius, com ara biblioteques i sales d’aforament inferior.
En tot cas, els preus d’entrada són excessivament baixos.
La Margarida Troguet ens explica la seva percepció de que hi ha una millor salut artística que de gestió, en aquest sector. Ens explica la realitat de Lleida, on tots els programadors programen per a tot tipus de públics, i on es realitzen diversos festivals (no només a la capital). Ens recomana la Guia de Bones pràctiques de la gestió cultural, que ha estat editada per l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya. Coincideix amb d’altres, que els nens i nenes són espectadors d’ara, no del futur. També es lamenta que els preus dels espectacles infantils sempre els semblen cars als programadors.
En la segona tanda d’intervencions, on el moderador Jordi Cartanyà, proposa ‘possibles solucions’, on també han sorgit moltes preguntes. Destaquem:
- Més acompanyament del públic, i acostar el contingut dels espectacles a la realitat dels infants, aconseguint que l’espectacle formi part de la seva vida diària.
- Què passa si ja estàvem malament en una època teòrica de bonança econòmica i ara tenim crisi?
- Cal tenir cura de les recomanacions d’edats pels espectacles, sovint són errònies.
- La comparació amb els espectacles d’adults solen ser odioses: existeixen residències de creadors? Tenim el mateix espai als llibrets de programacions? On trobem projectes? Quin és el nostre espai als grans equipaments públics?
- Quina mena d’espectacles volem fer? Necessitem grans espais, o més aviat mitjans o petits? Què passarà ara que els ajuntaments no contracten?
- Des del Kursaal intenten que els joves vinguin als espectacles, i davant la falta d’èxit inicial, compten amb col•laboradors joves, dels mateixos instituts, que fan una mena de tasca, entre prescriptors i dinamitzadors. Els està funcionant bastant bé.
- Una altra experiència a Lleida és la de passar un dia al teatre, conèixer les instal•lacions i els diversos oficis que hi intervenen.
Aquí només hi ha una reflexió sobre si algunes de les premisses del que és un bon espectacle (per exemple la originalitat o capacitat de sorprendre) no obeeix més a un criteri d’adults que al dels mateixos infants.
21’00 h. Cloenda de l’acte a càrrec de Pilar Parcerisas.
Properament, si és possible, vull fer una reflexió sobre el que es va dir i sobre el panorama general de l'espectacle per a infants i joves a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada