«La Bella Dorment». Guió de Joan Guasch. Basat en el conte de
Charles Perrault. Música i lletres: Albert Doz. Intèrprets reposició:
Ruth Guasch, Albert Doz, Maydo Gargallo i Josep Calvo.Intèrprets 2008:
Bruna Pino, Josuè Guasch, Mayda Gargallo i Josep Calvo. Música i
lletres: Chesco Planchart. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció:
Joan Guasch. Companyia Guasch Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 1
novembre 2008. Reposició: 2 juny 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3
anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3
anys.
Aquesta és la segona versió d'aquest any sobre la princesa que
es punxa amb l'agulla de cosir del fus i que per conjur de la bruixa
maligna s'adorm cent anys fins que un príncep no la desperta amb un
petó. L'anterior muntatge, a l'estiu, va ser al Teatre Regina, en clau
de musical.
El d'ara, és un dels espectacles de la temporada de la factoria de la
nissaga Guasch i agafa el conte des d'una altra òptica, donant més
èmfasi a la bruixa maligna, anomenada Rogallosa, que, a més, té un
servidor fidel, un rat-penat que per fer les seves malifetes necessita
les grans ales que la bruixa li proporcionarà.
El muntatge arrenca amb l'anunci públic del naixement a la cort
del rei Aram II de la princesa que es dirà Aurora i de seguida fa un
salt en el temps quan la noia ja és adolescent i s'ha de retirar a la
cabana de la bruixa desposseïda de gairebé tots els poders menys un, el
de la son. En el paratge idíl·lic del bosc, la jove Aurora coneix el
príncep, que s'haurà d'enfrontar més endavant al rat-penat i que, a la
llarga, complirà amb el seu paper de petonejador.
El muntatge reposa força en el text amb els personatges davant
de cortinatges que canvien de coloració segons el marc on es troben (el
bosc, el palau...). Tot i que inclou algunes peces musicals, hi són
posades més aviat sisplau per força, no perquè vulgui ser un espectacle
musical. I tot i que no hi falta l'acció, cops d'espasa de la llum i
escut lluminós que salva de tots els maleficis, el seu eix central rau
en les escenes de la bruixa Rogallosa que acaba sent tan odiada pels
petits espectadors que és insultada a crits, espontàniament, per les
seves maldats.
A l'hora de triar entre el bé i el mal, és molt clar on se
situen els espectadors primerencs d'avui en dia. Si fossin al circ
romà,segles enrere, ¿en quina direcció aniria el dit gros? El bé,
salvaguardat com a primera alternativa. Contra el mal perquè ja arriba
prou ell sol.
La força tenebrosa de la bruixa és de tal magnitud, que els
petits dels més petits, és a dir, aquells que estan per sota dels 3
anys, la reben, en la primera aparició, amb esglai i una certa por, per
no dir amb alguns plors. L'avantatge és que, a manera que transcorre la
representació, acaben fet-se càrrec de la ficció de l'escenari i acaben
afegint-se també a la petició col·lectiva de demanar la forca de la
Bastilla com fan els altres.
L'escenografia és mínima. Tots els recursos s'han abocat en el
cadafal de la masmorra de la bruixa i en el fus de l'agulla, una gran
roda artesanal. Els salts entre escena i escena —segurament perquè
quatre intèrprets han de fer el paper de vuit o nou personatges— té els
foscos més llargs del que admet la sensibilitat dels espectadors.
Malgrat que els diàlegs volen explicar, i ho fan bé, el que hi
ha darrere del conflicte de La Bella Dorment, alguns són més complexos
del compte per l'auditori al qual s'adreça i, el fet de ser resolts
molts d'ells davant d'un cortinatge, exigeixen una atenció, difícil a
vegades d'aconseguir.
Una escurçada de text i un reforçament dramatúrgic dels
personatges (la bruixa Rogallosa, el rat-penat, la princesa, la bruixa
ermitana, el príncep i la fada Grosseta) faria que, malgrat recórrer a
versions de clàssics de clàssics, es produís un cert trencament amb el
que ha estat tants anys tradicional i indiscutit.
I la reflexió final s'imposa. Que la
princesa depengui d'un petó de príncep blau per desfer-se del malefici
ja no inquieta ningú. ¿És que potser el feminisme ha mort i cal cridar
visca el feminisme, doncs? A saber què passaria si, un dia, algú
s'atrevís a fer que fos el príncep adormit qui depengués del petó d'una
noia, princesa o no. És un suggeriment. ¿Qui s'hi apunta?
«SOAP. The Show». Intèrprets: Fernando
Dudka, Adem Endris, Marie-Andrée Lemaire, Patricia Holtzmann, Ludmila
Nikolaeva, Michael Lanphear, François Gravel i Viktoria Grimmy. Disseny
il·luminació: Stefan Friedrich. Escenografia: Daniele Drobny. Disseny
vestuari: Heather MacCrimmon. Arranjaments musicals: Tal Balshai.
Producció: Gregg Parks. Directors: Markus Pabst i Maximilian Rambaek.
Companyia Circle of Eleven. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 maig 2012. A
partir 9 anys.
Un s'alegra que Barcelona sigui una de les
capitals teatrals d'Europa només per l'oportunitat de donar cabuda a
espectacles com aquest. La companyia creada a Alemanya, Circle of
Eleven, va estrenar 'SOAP' a Berlín, on el va representar gairebé dos
anys, per encetar després una gira intercontinental que, en el seu pas
pel Festival Fringe d'Edimburg el 2010, li va representar el passaport
cap als millors auditoris.
Només vuit intèrprets, però quins
intèrprets! —especialistes en diverses disciplines circenses—
protagonitzen una performance de grans dimensions situada en una cambra
de bany —consideri's que col·lectiva— on set banyeres blanques —número
màgic del gènere fantàstic— es converteixen en els subespais per a
cadascuna de les accions.
Barreja de circ, doncs, amb cabaret, però
també dansa, òpera, música, teatre de gest, humor sa i comèdia refinada a
través d'equilibrismes, malabarismes, contorsionisme i trapezi, entre
altres disciplines, amb una passada de xampú subliminalment eròtic de
marca blanca i, com a mestra de cerimònies, el paper de la clown de la
troupe —una troballa entre la calidesa i la ingenuïtat que es posa els
espectadors a la butxaca de seguida— que s'encarrega dels intermedis i
del pas d'una acció cap a una altra.
Els adjectius qualificatius podrien ser
molts. Però crec que queden resumits en una sensació de confortabilitat
per part de tots els espectadors, sigui quina sigui la seva edat o
experiència teatral. 'SOAP' és un espectacle sense fronteres capaç de
fascinar des de l'espectador de teatre més exigent al passavolant que
s'hi troba per primera vegada. I així ho demostren el milió i mig llarg
d'espectadors que ha congregat arreu de la seva gira i els plens
absoluts que s'auguren en aquesta fugaç estada a Barcelona.
¿Cirque du Soleil...? Sí. ¿Qui se'n salva,
avui en dia, en aquest gènere, de no ser titllat de Soleilaire? Però en
aquest cas, amb raó, perquè alguns dels intèrprets de 'SOAP' han passat
per la carpa del Cirque du Soleil, i la plasticitat, el rigor i la
qualitat dels seus números en són la millor prova. A més, la pallassa o
clown Marie-Andrée Lemaire, canadenca francòfona, es va formar a
l'Escola Nacional del Circ de Montreal.
Espectacle en dues parts —l'aigua escampada
obliga a fer una pausa— però, en conjunt, espectacle d'encara no dues
hores, amb entreacte inclòs de durada. Entremig, la banda sonora domina
tot el xou. No hi ha acció que no estigui fusionada o relacionada amb la
música, cosa que té el seu eix principal en les intervencions de la
soprano nord-americana, Patricia Holtzmann, que transporta els
espectadors a la temptació popular de cantar —i cantar molt bé— sota la
dutxa.
Enmig de la banda sonora de clàssics com
Mozart o Beethoven, entre altres clàssics moderns com The Doors o Ben
Harper, hi ha la 'boutade' d'una cançó de l'estiu de Los Payos, 'María
Isabel', de l'any de la picor, el 1969, i també la sensibilitat de la
compensació d'una instrumental que als espectadors catalans els
resultarà familiar: la 'Teresa', d'Ovidi Montllor, interpretada per la
pianola de Pascal Comelade.
La troupe té diferents procedències
continentals: Europa, Àfrica i Estats Units i ha passat per les escoles i
els circs més cèlebres d'aquest moment i els seus números fusionen el
domini de l'equilibri, els malabars, les contorsions o les corretges amb
el guió teatral i la dansa contemporània, fins i tot els titelles amb
un número amb els dos peus nus de la clown, i amb picades d'ullet al
hip-hop, amb la voluntat de fer l'espectacle accessible a totes les
preferències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada