Crítiques: 'Tarda de gossos' al Teatreneu de Barcelona

I per tancar el cap de setmana, diumenge al vespre em vaig acostar al Teatreneu, un espai que ha destacat en la programació d'espectacles per als joves espectadors (nens, adolescents i 'tardojoves' fins als 30 i...), per veure una producció basada en una pel·lícula de Sidney Lumet: Tarda de Gossos, del 1975, per part de la companyia La Quadra Màgica.
Poca cosa cal afegir a l'argument que ja varem publicar en anunciar l'espectacle. La història d'un segrest, al sortir malament l'atracament d'un banc a Nova York, un calorós dia d'agost. Basat en un fet real, el muntatge aconsegueix mostrar-nos uns éssers de carn i òs, empesos per la seva desesperació, que es guanyen la simpatia dels segrestats i l'audiència televisiva, ja que tothom veu que, en el fons, són uns pobres diables, incapaços d'acomplir les seves amenaces. En realitat, un va pensar que no estaven gaire lluny dels personatges del millor Berlanga, si l'escenari hagués estat molt més a prop.
Una producció senzilla, però no descurada, amb projeccions videogràfiques d'escenes del mateix film, aplega onze actors i actrius (8 i 3, respectivament), que amb un nivell actoral desigual (que va del força interessant del protagonista, el valencià Josep M. Riera, fins a ratllar l'amateurisme dels més secundaris), van posant dins l'espectacle al públic, tot trencant la quarta paret, i amb tècniques tan curioses com repartir crispetes i pizza en moments de tensió màxima.
Més que pel resultat final, apreciable però no per llançar coets, un endevina que el jove director, Serapi Soler, de només 19 anys i estudiant de l'Escac, demana pas com altres de la seva generació per parlar amb veu pròpia, apostant pels seus referents (el cinema, lògicament), i amb la frescor i l'agosarament propis de l'edat.
Molt d'agrair, paraula d'honor, en uns temps més conservadors del que pugui semblar a simple vista. Per tant, recomano a joves de tota edat una visita al Teatreneu amb ganes de passar-ho bé; i seguir la carrera d'aquest i nous directors que vinguin a fer les coses a la seva manera. Tots els qui avui han assolit notorietat van començar dient la seva, a desgrat dels entesos... afortunadament.