GlobusLa colla dels yPesquis, protagonistes de Viatge a la Lluna, segons Sebastià Serra.
El fabulós quadre escenogràfic prou pintava bé: una gelateria amb positura estètica dels anys cinquanta, farcida d'un replec de globus i empleats musicals que flotaven pels racons, colors a manta per distingir l'estiba de taules, tamborets i objectes disposats arreu. Una enorme pantalla projectava, al rerefons, imatges panoràmiques i acolorides d'una ciutat bonica i sana. Les ombres d'uns habitants s'hi passejaven amb relativa calma, encara inconscients del que s'esdevindria... Música! La colla
dels Pesquis irrompia en aquell cau ensucrat d'infància...
Joc escènic: catorze músics, una parella d'actors cantants, projeccions, escenografia, il·lustracions de Sebastià Serra, animacions de Jordi Caba, textos de Josep Maria Espinàs i Pau Miró, la meravellosa música de Xavier Montsalvatge i la mà mestra d'Albert Guinovart. I doncs? El fet és que tota aquesta riquesa multidisciplinària no va sintonitzar gaire bé, ni tampoc conformar l'equilibri necessari per dur l'excitada tropa de viatge a la Lluna. La verdor evident en l'encadellat i engalzar bé els diferents llenguatges es podrà resoldre en assajos, no hi ha dubte. Enllà d'això, però, hi ha un veritable problema en la mixtura dramatúrgica i el text, en la història mateixa, una mica erràtica i massa fosca, complexa, amb un llenguatge difícil que dificulta la comprensió i la tasca pedagògica de fons.
La policromia no enlluerna, però a les envistes podria fer-ho perfectament, si el relat, una mena de conte de terror, fos més simple i amè, perquè animacions, il·lustracions i especialment la música són la mar d'expressives i excel·lents.
La música és tan potent que en resulta l'autèntica protagonista; la part visual, que també hauria de ser fonamental, queda una mica com a decorat, mentre que el relat no arriba gens, en part, perquè hi ha poca gràcia expressiva i humor. La sintonia amb el draconià públic infantil fou inexistent. És de veres un espectacle familiar? Les millors escenes són sempre musicals, les cançons, que transformen l'escenari en un punt de màgia i fantasia embolcallant bé l'espectacle. Les interpretacions, en canvi, són una mica primes, i la direcció, no gens fluida, sembla entorpida pel conjunt de contrapunts i la complexitat escènica.
dels Pesquis irrompia en aquell cau ensucrat d'infància...
Joc escènic: catorze músics, una parella d'actors cantants, projeccions, escenografia, il·lustracions de Sebastià Serra, animacions de Jordi Caba, textos de Josep Maria Espinàs i Pau Miró, la meravellosa música de Xavier Montsalvatge i la mà mestra d'Albert Guinovart. I doncs? El fet és que tota aquesta riquesa multidisciplinària no va sintonitzar gaire bé, ni tampoc conformar l'equilibri necessari per dur l'excitada tropa de viatge a la Lluna. La verdor evident en l'encadellat i engalzar bé els diferents llenguatges es podrà resoldre en assajos, no hi ha dubte. Enllà d'això, però, hi ha un veritable problema en la mixtura dramatúrgica i el text, en la història mateixa, una mica erràtica i massa fosca, complexa, amb un llenguatge difícil que dificulta la comprensió i la tasca pedagògica de fons.
La policromia no enlluerna, però a les envistes podria fer-ho perfectament, si el relat, una mena de conte de terror, fos més simple i amè, perquè animacions, il·lustracions i especialment la música són la mar d'expressives i excel·lents.
La música és tan potent que en resulta l'autèntica protagonista; la part visual, que també hauria de ser fonamental, queda una mica com a decorat, mentre que el relat no arriba gens, en part, perquè hi ha poca gràcia expressiva i humor. La sintonia amb el draconià públic infantil fou inexistent. És de veres un espectacle familiar? Les millors escenes són sempre musicals, les cançons, que transformen l'escenari en un punt de màgia i fantasia embolcallant bé l'espectacle. Les interpretacions, en canvi, són una mica primes, i la direcció, no gens fluida, sembla entorpida pel conjunt de contrapunts i la complexitat escènica.
Viatge a la Lluna
Autors: Xavier Montsalvatge i Albert Guinovart (música); Josep Maria Espinàs i Pau Miró (text).
Director: Pau Miró.
Intèrprets: Murtra Ensemble, Anna Moliner i Miquel Cobos.
El Teatre de Bescanó, 8 de desembre del 2012.
El Punt Avui - Notícia: Globus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada