Comentari sobre 'Les 7 doigts de la main' al Temporada Alta

Set dits, un circ

per Mercè Sibina nov 3rd, 2011 

Escena de PSY, Les 7 doigts de la main

 ¿Què hi ha més enllà de l’excel·lència tècnica, dels cossos preparats i entrenats per a la força, l’habilitat, l’equilibri precari? ¿Què ens diu el circ atlètic més enllà del múscul? Les 7 doigts de la main ens contesta en part aquestes preguntes.
Hi ha una història, un lligam.
A la sortida, hi havia espectadors que justament es queixaven d’això – de la innecessària intervenció del relat enmig dels malabars o el trapezi – i n’hi havia que valoraven el fet que es forcés una voluntat narrativa per lligar cada una de les intervencions magistrals.
El relat, la història, és prou visible quan tots els intèrprets participen del joc col·lectiu, quan executen passos que són més de dansa contemporània que de circ. Aquesta festa col·lectiva és certament un esclat de vitalitat a base d’una compenetració estricta (fruit de la disciplina de les arts) i amb una notabilíssima idea d’ocupació de l’espai. Finalment, però, i aquí rau una de les paradoxes més impactants dels quebequesos, d’aquests set dits que creen un espai on creix el circ modern: la idea que ajunta l’espectacle (aquesta intervenció de la realitat, a través de les neures individuals i col·lectives d’homes i dones del segle XXI, en un univers exempt com és el del circ ) s’esvaeix davant dels moments sublims que protagonitzen, per exemple, l’home i la dona que treballen a la barra fixa.
¿Què hi ha més enllà del número, de l’entrada a la pista, de l’exercici brillant? Potser no hi ha res més que l’embadaliment. I potser, en el circ, convé que les coses continuïn així. De fet, l’espectador no recorda la presència dels psiquiatres que curen les malalties, les fòbies, els dolors de la contemporaneïtat. L’espectador d’aquest PSY presentat a Temporada Alta reté, sobretot, la dansa encrespada i frenètica d’un home i una dona contra la llei de la gravetat i contra totes les lleis de la física hagudes i per haver.
La il·lusió que genera aquest espai màgic (com en els malabars, com en el triple salt mortal, com en l’equilibrisme, com en el fascinant joc de la roda) es concentra en la bellesa de la pròpia execució.
Dalt de la barra, un home i una dona es deixen anar al buit. Són a punt de la catàstrofe, del xoc tràgic contra el sòl. I s’aturen a dos dits del terra. Ell, mentre ella baixa, acull amorós el seu cos com una flassada càlida. I, a poc a poc, aterren en calma. I descansen, abraçats.


Set dits, un circ | Apunts de Temporada