divendres, 8 de juny de 2012

4a. TTP IN-FORMATIVA: EL TEATRE PER A LES ESCOLES - MAIG DE 2012

EL TEATRE PER A LES ESCOLES

El teatre com a art o com a mitjà? Hem de fer espectacles pensant especialment en les escoles? Com funcionen les campanyes escolars? Estan en risc les campanyes escolars?

LLOC I DATA
La sessió es realitzarà al TEATRE DE L'AURORA d'Igualada.
Data: dimarts 8 de maig de 2012 de 10 a 14 h.




Des de Jove Espectacle, no varem poder assistir a la jornada de maig, però us oferim tres documents:


RESUM DE LA JORNADA EN TWITTS (web TTP)

LES CONCLUSIONS:


Les conclusions que hem extret de la sessió són:

  • El primer que hem de tenir clar es que hem de sentir i proporcionar plaer al fer teatre. Per a transmetre “continguts” hi són les classes.
  • Hem de fer pedagogia de com anar al teatre i què és. Falta molta formación de com actuar al teatre i del llenguatge del fet teatral.
  • Un bon espectacle teatral ja és, de per si, pedagògic.
  • Un espectacle “de contenidors”, traballat amb rigor i interés pot ser també un bon espectacle teatral.
  • El teatre pot fer que els infants i joves aprenguin certes coses “per la porta del darrera”
  • El públic són els infants però qui compra són adults (mestres, molts cops) i aquests molts cops tenen moltes línies vermelles que hem de mirar d’anar aprimant.
  • El teatre per a escolars ha de ser per a que la majoria de nens tinguin accés a l’experiència teatral. No tots hi poden anar en programació oberta.
  • El teatre és conflicte. Hem de pretendre que hi hagi debat, que la gent pensi.
  • És important que l’experiència teatral que viuen els infants i joves a l’anar amb l’escola al teatre, sigui positiva i crei afició, no que generi rebuig a anar al teatre. Hem de crear espectadors.
  • Hem d’aconseguir que els mestres vegin el teatre per a escolars com un fet teatral, no de continguts, tot i que després puguin aprofitar-ho per les seves classes.
  • És important que en les campanyes per a escolars s’hi involucrin també als pares i mares.
  • Els dossiers pedagògics els haurien de fer els mestres, són ells els pedagogs. Actualment per a les companyies, són un instrument més de venda.
  • Els nens tenen un “xip” que quan veuen que els alliçones desconecten.
  • Hi ha campanyes “xungues” que no cuiden ni al públic (rebuda, aforament, condicions, etc.) ni a les companyies (temps de muntatge, número de passis, condicions tècniques…) El Codi de Bones Pràctiques Professionals a les Arts Escèniques i Musicals per a Infants i Joves recull diverses recomanacions sobre el teatre per a escolars.
  • El teatre per a escolars és el darrer de la cua i hem d’intentar lluitar per mantenir-lo. Creiem en la cultura i en la “llibertat”, però hem de trobar noves fórmules.
  • Criteri i sensibilitat per part de totes les parts. Les coses estan canviant però hi ha un teatre que ha de viure. 
 
TEXT-REFLEXIÓ DE JOSEP MARIA VIAPLANA (absent a la jornada)

Hola a tothom,
El meu nom és Josep Maria Viaplana, la majoria em coneixeu personalment o sabeu qui sóc. Durant 25 anys, des de la seva creació fins fa ara un any, vaig ser fundador i director de producció d’Eina d’Escola.
Demano excuses per no ser-hi, però un tema personal m’ha impedit de venir avui, a aquesta trobada in-formativa, a la qual m’hagués agradat moltíssim venir, per raons òbvies, tot i que vull esmentar-les: en primer lloc, perquè crec que en sé una mica del tema de les Campanyes escolars, ja que el 1985 vaig crear la que durant molts anys va ser la pionera i la més estesa i important de Catalunya i tot l’Estat. La segona, perquè crec que cal explicar algunes coses que molts de cops, en quantitat de debats on el tema ha sortit, s’han convertit en llocs comuns, i que crec que s’han de contrastar amb els qui treballem a les campanyes.
Les sessions escolars són i han estat sempre un dels llocs ‘naturals’ on fer la nostra fenia artística davant del públic infantil. Parlo en primera persona del plural perquè jo mateix vaig fer molts bolos amb Titelles la Baldufa i amb Castigats sense pati, dues companyies pròpies de la campanya.
No sé per on aniran les intervencions, ni quins temes concrets sortiran, el tema és amplíssim. En qualsevol cas, he mirat de contestar les quatre preguntes que sortien a la convocatòria de la trobada, i finalment, la campanya està representada per una persona que la coneix molt bé i que molts anys ha estat al departament de producció, que ara dirigeix, el Jesús Mir, qui, si no m’equivoco, tindrà punts de vista molt similars als que podria expressar jo mateix.
El teatre com a art o com a mitjà?
Per a mi no té sentit aquesta dicotomia. Tot art és, afortunadament, un mitjà, o varis mitjans alhora. Sobretot educatiu: educa l’anima, la capacitat de comprensió, els referents comunicatius... en tots els públics, i especialment en infants, on no pot esdevenir altra cosa que un element educatiu.
En el cas del teatre, i no precisament per a infants i joves, la seva funció social al llarg dels segles ha estat la de transmetre idees, notícies, moltes vegades explicar la història, i gairebé sempre ensenyar vocabulari a una població que majoritàriament era analfabeta. És a dir, educar, retratar la societat en què tenia lloc, I també divertir i entretenir, unes paraules que per al sector, desgraciadament, avui esdevenen poc menys que una heretgia.
Per tant, que una obra de teatre pugui ajudar a transmetre valors, a ensenyar coses noves, a reflexionar sobre la naturalesa humana i la societat, que ajudi a assolir vocabulari, en el nostre idioma o en un d’estranger, que ens ajudi a conèixer obres literàries, i un llarg etcètera, em sembla una missió molt noble.

Hem de fer espectacles pensant especialment en les escoles?
Per què no? Un espectacle pot ser especialment indicat per a circuits escolars (de fet, molts espectacles que triomfen i tenen molta demanda en aquest circuit no es programen mai en sessions familiars), pot ser-ho per a sessions familiars (i creieu-me, que hi ha espectacles que es nota molt que han estat fets perquè agradin també als pares i avis que acudeixen en aquestes sessions) o pot tenir la sort d’encaixar perfectament en qualsevol dels dos, cosa que passa sovint. En qualsevol dels casos, si qui t’encarrega l’espectacle, o el circuit que creus que se’t dóna més bé i amb el que treballes més sovint, és l’escolar, no veig per què no has de pensar en el públic escolar quan el crees.
Una dificultat, de la qual es queixen molt sovint els qui fan sessions familiars, és que no vinguin a l’espectacle nens i nenes d’edats adients a l’espectacle, doncs tots sabem que cada cop venen espectadors més joves i la gent sovint fa poc cas a les edats recomanades (quan en hi ha) dels programes i cartells. Això, com sabeu, no passa a les sessions escolars, on venen alumnes de les edats per a les quals s’ha decidit que l’espectacle és adient. I moltes altres coses.

Com funcionen les campanyes escolars?
No totes són iguals. Jo, des del punt de vista de la producció, les dividiria, per exemple, en campanyes que agafen els espectacles que hi ha al mercat (i per tant, majoritàriament pensats per a públic familiar), i les que encarreguen espectacles (tots o una part) que saben que tindran sortida en el circuit escolar i que les companyies sovint no ofereixen espontàniament, ja que –tornem-hi- no tindrien sortida en sessions familiars. És el cas, per exemple, d’espectacles en anglès o francès, audicions musicals comentades, espectacles literaris per a secundària, i en general els que són per a públic adolescent, o espectacles considerats ‘massa didàctics’... poca broma, ho dic per experiència pròpia. Que quedi clar que, com he dit abans, hi ha espectacles, afortunadament molts, que són encaixables en qualsevol dels dos circuits.
Així doncs, si una campanya vol oferir allò que les escoles demanen o necessiten, caldrà que, al menys, una part dels espectacles siguin creats específicament per a aquest públic. Fixeu-vos bé que no dic que els espectacles no siguin bons per als infants, o que a aquests no els agradin els mateixos espectacles que van a veure amb la família els caps de setmana. Vull dir que els prescriptors i compradors, els mestres, volen espectacles que, d’alguna manera, i més enllà d’educar als infants com a espectadors, els ajudin a tractar algun dels temes que es donen a les classes. No és en va que, en general, les campanyes que programen aquests espectacles que responen a la demanda dels mestres, puguin oferir generalment més dies d’actuació que d’altres que no ho fan. 
Suposo que algú dirà que això va en contra de la llibertat creativa de l’artista, cosa que és veritat. Però també ho és que quan treballes per a públics tan concrets i que coneixes tan bé, perquè n’ets un professional, inconscientment sempre penses en com reaccionaran i si l’entendran, i si els agradarà... Vaja, que sempre intentem fer l’espectacle que agradi i que ens el contractin força, perquè no ens enganyem, quan el fem, amb tot el que ens ha costat, el que volem és que volti, es facin molts bolos i agradi molt. Sent dolent diria que a les programacions familiars existeix el mateix problema que amb les escolars, només que els prescriptors aquí són els programadors dels diferents circuits i sales, als quals ha d’agradar l’espectacle perquè el programin. I si m’accepteu la ironia, a mi em resulta molt més fàcil saber què vol un mestre que no pas un programador, sent com són cadascú del seu pare i de la seva mare. Suposo que ja se m’entén.

Estan en risc les campanyes escolars?
No, com no ho està el teatre, tot i tenir la competència del cinema, la televisió i altres formes d’entreteniment i manifestacions artístiques. Si una cosa han fet les campanyes escolars durant aquests anys, especialment les que, com la d’Eina, han invertit una quantitat ingent de recursos i diners en publicitar-se i oferir-se, és normalitzar l’assistència al teatre (ja sigui dins o fora del centre escolar) entre centres escolars que, creieu-me, fa 25 anys ni es plantejaven assistir a aquesta activitat. Anar al teatre, entre les moltes alternatives que té una escola, és una activitat relativament econòmica, segura (enfront de sortides i activitats amb més risc) i amb una ‘coartada’ cultural immillorable davant dels pares o de les administracions públiques.
Una altra cosa és si seguiran fent-se de la mateixa manera que fins ara.
És aquest un dels motius del canvi de rumb de la meva pròpia activitat.
Un tema del qual no se’n parla gaire és de la inclusió, com a assignatura, del teatre dins del currículum educatiu, I crec que hauríem de ser els que més la defenséssim.
Existeix en d’altres països, i no crec que ningú d’aquesta reunió dubti el més mínim, per una banda, de la necessitat i les bondats que per a l’educació dels infants tindria que se’ls ensenyés teatre, de la mateixa manera que són matèries indiscutibles la música, la plàstica o la literatura, per citar disciplines artístiques. I en segon lloc, perquè ens asseguraria un interès permanent per la nostra activitat:
Algú ha comprovat com d’atents i respectuosos són, i quines preguntes tan interessants fan als col·loquis els alumnes que –després te n’assabentes- estan fent algun taller de teatre a l’escola?
I algú dubta que el mestre o mestres de teatre serien els nostres valedors dins de l’estructura de l’escola, animant i lluitant sempre perquè els alumnes anessin regularment a veure funcions teatrals?

Aquí queden les meves opinions. Són un 1% de les coses que podria dir. En una altra ocasió en podrem parlar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada